dijous, 26 de setembre de 2013

MÉS ENLLÀ D’EMBOSCALL


Entenc l’art com l’impuls comunicatiu indeterminat (és a dir: no respon a la intenció de satisfer una necessitat material) que pot experimentar qualsevol persona. Si aquest impuls arriba a materialitzar-se, dóna lloc a l’obra d’art. Aquesta obra pot ser molt simple o extraordinàriament complexa, efímera o duradora, ens pot agradar –per la seva bellesa– o causar rebuig –per la seva lletjor–, això és secundari. El que importa és l’impuls originari, universal, perquè és el que ens iguala a tots en el nostre dret a l’art, a produir-lo i a gaudir-ne, tal i com la gana ens iguala a tots en el nostre dret a nodrir-nos.

A la pràctica, una idea de l’art tan bàsica i universal, xoca frontalment amb el sistema establert, per al qual l’art és o bé producte de consum, o bé vehicle de transmissió i reforç del sistema de valors imperant. Per això, amb els mecanismes establerts per les instàncies de poder, es procura encaminar la pràctica artística en alguna d’aquestes direccions: cap al mercat o cap a la ideologia. Es pretén que els artistes siguin professionals; es fomenta la idea de la professionalització per mitjà de competicions, els anomenats concursos, els quals operen com un sedàs tant per les falses expectatives que generen com per les vocacions que destrueixen.

En literatura –que és l’àmbit artístic en què he desenvolupat la meva tasca– molt poques persones arriben al grau de la professionalització. La qual, però, només es pot mantenir amb la compaginació de l’activitat realment creativa amb d’altres activitats més mecàniques, com, per exemple, la redacció d’articles d’opinió per a premsa escrita. L’autor que assoleix aquest nivell esdevé “marca”, i la seva obra és “producte”. És una peça en l’engranatge del sistema de consum, alienat de si mateix i de la seva obra en nom de la productivitat i com a conseqüència de la divisió del treball i la producció massificada.

El poder es reserva per a si una forma d’apropiació de l’autor, que és quan decideix convertir-lo en “autoritat”. L’autor, ja institucionalitzat, és presentat com a màxim exponent d’una determinada branca de la cultura d’aquell lloc en aquell temps, i passa a engruixir el cànon local, a l’espera de ser admès en l’universal, la candidatura al qual ha quedat així postulada. La ideologia dominant, transnacional, es val de mecanismes semblants en tots els àmbits del coneixement amb la doble finalitat de sotmetre’ls i de valdre-se’n per afermar-se.

Aquesta concepció de l’art, que mai no he expressat per escrit d’una forma tan concreta, va ser determinant a l’hora de realitzar la meva tasca com a editor artesà a emboscall. En aquesta “empresa”, el sistema de producció era tant i tant mal·leable, que permetia adequar-se a les possibilitats de difusió de l’obra, de manera que gairebé tot hi podia trobar cabuda sense massa risc ni massa cost per a ningú. Es tractava, sobretot, d’evitar que prejudicis ideològics i de classe determinessin el sentit de l’acció. Tiratges molt reduïts, evitar en el possible generar grans expectatives, tant per no crear falses il·lusions en autors sovint novells, com per no fomentar el consumisme. Un sistema de producció artesanal que evités l’alienació de l’individu respecte del producte del seu treball –tant l’autor de l’obra, com jo mateix, artesà que la convertia en “producte”–.

Tot això no sé si mai va ser ben entès, probablement perquè mai no vaig ser capaç d’explicar-ho bé. A una certa sensació d’inutilitat de la tasca –de fracàs–, ja present des de 2004, s’hi van sumar el 2009 un seguit de daltabaixos pràctics, que a principis de 2012 em van fer decidir cessar definitivament la tasca a Emboscall. Altre cop obeint a circumstancies personals concretes, hauria volgut reprendre l’activitat a finals de 2013. Però veig que no podrà ser; i, reflexionant a partir de l’experiència d’aquests anys, crec que és millor, abans de tornar-hi, evitar caure en l’error de voler fer-ho tot tot sol.

Però el context actual ens obliga a sobreposar-nos, a anar, més enllà del fracàs, a trobar noves formes d’actuar per al bé comú, d’acord amb la nostra consciència. Quan ja hem renunciat al dret al treball, a l’habitatge; quan el dret a la sanitat i a l’ensenyament es comencen a veure amenaçats..., no sembla gaire pertinent reclamar el dret a l’art. Però ara més que mai els artistes han de prendre la paraula, actuar, fer-se veure, generar obres –i fórmules per a difondre-la– que mostrin la implicació de l’art amb la societat.


Jesús Aumatell Molas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada