dilluns, 13 de juliol de 2015

Balanç del primer any de la nova etapa d’emboscall (I): Recapitulació històrica


Balanç del primer any de la nova etapa d’emboscall (I)

Recapitulació històrica

Ara fa poc més d’un any emboscall va reprendre l’activitat editorial després d’un temps d’inactivitat.

La represa, justificada per la convicció que calia oferir una plataforma oberta per a la publicació d’obres literàries, s’oferia com un servei social, perquè entenem que l’expressió artística és ja una necessitat del ser humà actual, i necessita mostrar-se i divulgar-se públicament. [Veg. el text per a la presentació de la nova etapa]
 
Aquest text i d'altres seran la base de l'acte programat pel dia 22/07/15
Aquesta és una realitat tan certa ara com un any enrere, res no ha canviat, però l’experiència d’aquest primer any de la represa m’obliga, després de valorar-ne els resultats, a reconduir el posicionament editorial, o millor dit, a refinar-lo.
 
Històricament, emboscall sorgeix l’any 1998, espontàniament, en un context en què l’accés a la publicació, tot i que ja ha s’ha vist significativament ampliat les dues dècades anteriors (des de principis dels anys 70, en realitat) amb editorials convencionals com El Mall, primer, i Columna, després, i amb plataformes de format “alternatiu”, com Cafè Central.
 
El model fornit per la trajectòria d’aquestes editorials, i l’aplicació de les tecnologies informàtiques d'usuari a l’edició i impressió de llibres, són els factors que permeten l’aparició d'emboscall. En aquell moment la producció de llibres impresos a petita escala era una novetat, cosa que va afavorir molt positivament la difusió de la iniciativa. Aquest sistema resultava força eficient per a donar sortida a un ampli ventall d’obres, sense que el component econòmic fos determinant, cosa que democratitzava l’accés a l’edició.

Amb pocs anys, però, els procediments de publicació de llibres a petita escala es generalitzaren, de manera que els autors tenien una àmplia oferta de multitud de petites editorials, que si bé no produïen directament com emboscall, sí que seguien el sistema basat en petits tiratges. Alhora, el llibre electrònic se sumà a l’evolució mateixa d’Internet com a plataforma eficient per a la difusió de la literatura. Així, a partir de 2004 el que donava sentit a emboscall, la necessitat de democratització de l’accés a la publicació d'obra literària original, esdevingué una realitat evident, que obligava a un replantejament que no vaig fer, i que va ser l’origen d’una lenta crisi que al cap de temps em portaria a parar per poder recomençar.
És cert que abans de l’aturada vaig fer un tímid intent de reconduir la situació amb el que vaig anomenar “edició gonzo”. L’estratègia editorial seguida per mi els anys anteriors, de posar per davant de tot la democratització de l’accés a la publicació, va tenir la conseqüència personal d’anul·lar-me en tant que factor significatiu en el procediment editorial. Tal com aleshores ho concebia, l’obra, pel fet d’existir, tenia gairebé garantit el dret a la publicació. Jo em veia cosificat en el procés, convertit en “eina”. L’efecte despersonalitzador, a la llarga insostenible, venia en part compensat pel conseqüent alliberament de responsabilitats (alienació, de fet): no em sentia obligat a donar comptes dels resultats econòmics, ni pràcticament a res, pel fet mateix d’haver esdevingut accessori, no necessari. Crec que d’aquesta relació, sense potser haver-la verbalitzat mai, tots (editor, autors, públic) n’érem conscients.

[No donar comptes del resultat econòmic no era pas una forma d'evitar de compensar d'altres pels guanys obtinguts, perquè generalment -hi hagué excepcions- foren molt minsos i amb prou feines compensaren mai el cost de producció i la feina esmerçades en cada publicació, era simplement per evitar un seguit d'ocupacions (una acurada comptabilitat, amb el conseqüent control i seguiment dels estocs i l'emmagatzematge) afegida a les moltes que ja tenia, i per evitar també d'enfrontar-nos  (jo, els autors, el públic...) a la realitat de la nul·la rendibilitat econòmica de l'empresa, sostinguda bàsicament pel meu esforç i dedicació personal. El que quedava ocult era de fet el cost d'aquesta dedicació personal.]

En realitat, el que vaig anomenar “procediment editorial gonzo” no és res més que el posicionament (començant per la reivindicació del paper determinant de l’editor) dins uns paràmetres vigents durant segles en el món editorial:

1)      Assumir personalment la responsabilitat editorial, cosa que vol dir implicar-se en la tria de les obres a publicar. Negar-se a publicar una obra, en base als propis criteris, per molt personals i subjectius que puguin ser, no vol dir negar-li a l’obra en qüestió el dret a ser publicada, tenint en compte la gran oferta actual en l’àmbit de l’autoedició.

2)      Com a corol·lari del punt 1, assumir l’obligació de donar compte als autors, al públic en general i a mi mateix del resultat de l’activitat, a través d’informes com a mínim anyals.

Assumir ara un rol històricament consolidat ho puc fer, com deia, perquè les circumstàncies han canviat, i l’editor ja pot no ser instrument del poder, sinó eina de conscienciació.
Jesús Aumatell, juliol de 2015
[Continuarà]

 

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada