diumenge, 24 d’abril del 2016

Reflexions per a l’endemà de la “Festa del llibre” (23 d’abril 2016)

Gilbert Durand (del web http://amisgilbertdurand.com/)
Al final del seu llibre L’imaginaire (1994) (trad. esp.: Lo imaginario –Barcelona: Eds. del Bronce, 2000), Gilbert Durand  recordava les reflexions de Bachelard sobre la “imatge icònica”, que considerava inferior respecte la “imatge literària”, ja que “dicta massa el sentit a l’espectador passiu, perquè la imatge ‘en conserva’ anestesia poc a poc la creativitat individual de la imaginació [...] paralitza qualsevol judici de valor [...]; l’espectador es veu aleshores orientat per actituds col·lectives de propaganda”. Durand exposa com a aquesta “anestèsia de la creativitat imaginària” s’hi suma un altre perill: l’anonimat en la “fabricació d’imatges”, les quals “escapen a qualsevol “magisteri” responsable, ja sigui religiós o polític, prohibint així qualsevol desmarcatge, qualsevol alerta, cosa que permet moltes manipulacions ètiques, moltes ‘desinformacions’ per part de productors no identificats.”

Així, la llibertat d’informació és substituïda per la llibertat de desinformació: els poders tradicionals (aquí hem d’entendre que Durand es refereix als poders “democràtics” en què es fonamentà la República francesa) queden relegats per la lògica de la difusió d’imatges “mediàtiques”. “Resulta paradoxal que un ‘poder públic’ tal, convertit en absolut per les tècniques sofisticades que utilitza i per les quantitats de diners colossals que arrossega, sigui abandonat a l’anonimat, si no és a l’ocult. Aquest problema concret de la ruptura entre poder d’informació i poders socials està lligat, de manera més generals, a l’excés de les ‘informacions’ (en el sentit ampli, formacions i desinformacions incloses) sobre les estructures de les institucions. La informació [...] és per natura “neguentròpica” [... augmenta indefinidament], mentre que les institucions, com qualsevol construcció humana que necessita despesa d’energia, són entròpiques [... sotmeses a la desaparició]. Podria ser aleshores el cas que la plètora indefinida d’informacions sigui un factor d’entropia per a les institucions socials que desestabilitza.” Durand finalitza el paràgraf amb una sentència categòrica: “Es pot constatar que com més ‘informada’ està una societat, més es fràgils esdevenen les institucions que la funden.”

Tornaré més endavant sobre les reflexions de Durand; vull introduir ara una altra referència, en aquest cas a un article sobre literatura  publicat fa uns dies en un mitjà digital, en el qual llegim aquesta afirmació:  "Es publiquen més llibres que mai, es compren més llibres que mai, es venen més llibres que mai, es tradueix més que mai." 

Això ho afirma Pons Alorda com a culminació de les disquisicions aplegades sota el lema interrogatori “Una nova generació?” Es tractaria, a la vista de les dades facilitades per les institucions publiques que ‘vehiculen’ (¿gestionen?, ¿vigilen?) la producció editorial dins l’estat espanyol, d’un seguit d’afirmacions errònies. Adjunto tres gràfics on es mostra l’evolució de les publicacions, vendes i traduccions de llibres a l’estat espanyol els darrers anys (provinents del pdf que us podeu descarrregar clicant aquí, si voleu ampliar i contextualitzar la informació):





La percepció positiva de Pons Alorda es veu dràsticament desmentida per les dades, les qual mostren, més enllà d’una possible revifada puntual, una tendència global negativa en la producció, difusió i comercialització de llibres. Però ningú no vindrà a corregir-lo, perquè ara interessa que la il·lusió de creixement es mantingui en un sector que està en retrocés, gràcies sobretot al fet que les institucions que haurien de vetllar per mantenir-lo han desistit de fer-ho a la vista que n’han perdut el control. Però la desinformació (que, com assenyala Durand, actua com a principi nenguentròpic) afavoreix en aquest cas unes plataformes institucionals que es limiten a apropiar-se del treball cultural que la societat genera espontàniament, quan en realitat no hi han posat res per afavorir-lo.

Perquè els (pocs) recursos públics que gestionen les institucions culturals no es destinen pas a tenir cura de la miríada d’iniciatives editorials i culturals sorgides a redós de l’expansió de les tecnologies informàtiques, sinó a la conservació i promoció de les plataformes establertes, directament vinculades al poder (diguem-ne televisions i ràdios estatals, diguem-ne “empreses culturals”, totes les quals es mengen la part substancial d’aquests recursos).

Tornant ara a les reflexions de Durand: a la vista del que s’ha esdevingut en els més de 20 anys que han passat des que van ser publicades, constatem com "el poder" s’ha servit de l’acció neguentròpica de la proliferació de la informació (tant de la que es produeix de forma institucionalment controlada com aquella que es divulga salvant tots els filtres), per alliberar-se del correctiu democràtic que en les societats occidents garantia, des de les bases establertes a partir de la Revolució francesa, la socialització dels béns per derivar, subreptíciament, cap a la tirànica hegemonia de la lògica inhumana del capital.

A la vista d’això, cal preguntar-se què pot preservar totes aquestes, tan nobles i lloables, iniciatives literàries i culturals sorgides els darrers anys de llur lògica tendència entròpica... si no és la capacitat que tinguem els qui d’una manera o altre ens hi impliquem d’enfrontar la realitat i de decidir, en base al que hi ha, el que aspirem a ser: elements de canvi o agents de continuïtat.

Jesús Aumatell






                                       

4 comentaris:

  1. Gràcies Tòni. Hi havia un error (que he corregit) al penúltim paràgraf: on deia "inconstitucionalment" havia de dir "institucionalment".

    ResponElimina
  2. Una agradable sorpresa trobar un seguidor de Gilbert Durand. I més encara d'aquest llibre citat, per moltes raons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Val a dir que tot just estic començant a conèixer de primera mà la seva obra, que m'interessa més a mesura que hi puc aprofundir.

      Elimina