dimarts, 17 de maig de 2016

Funció de la poesia: ¿funció de la crítica? (una redactAcció)

El senyor Jordi Marrugat insisteix en difondre pel Twitter el seu escrit de valoració de la poesia catalana de 2015 que li va encomanar la institució dels Jocs Florals de Barcelona. La seva insistència, que me’l posa reiteradament a la vista, m’empeny finalment a redactar un escrit de reacció a la seva exposició [d'aquí que es pugui dir que es tracta d’una redactAcció]. El desencadenant de la reacció en aquest cas radica en el malestar que em causa l’omissió d’emboscall en el panorama poètic de 2015 que dibuixa Marrugat, per al qual simplement ni l’editorial ni cap dels diversos títols de poesia que publicàrem l’any passat són dignes de la més mínima menció. Potser és culpa nostra (meva, vull dir): no sóc prou simpàtic, ni guapo, ni jove, ni poderós, ni ric, ni re de re, sinó tot el contrari. Ja estic començant a assumir la meva condició d’invisible, ateses les moltes evidències que en tinc, cosa que em fa sospitar que em deu passar com a un dels dos protagonistes (és a dir: antagonistes) de la famosa pel·lícula El sisè sentit. Però encara no tinc clar si sóc el mort o el nen amb qui interactua: la darrera experiència d’aquesta mena l’he soferta aquest passat cap de setmana a la Fira Literal (que, dit sia de passada, de “radical” –és el terme amb què l’autodefinien els promotors– no en tingué res, i sí molt de convencional i institucional), on ni m’ha vist el (poc) públic que hi passava, ni els mateixos individus de l’organització, que no han complert amb l’activitat que s’havien compromès amb nosaltres.
Imatge del Twittet de Marrugat. Hi podem llegir el comentari entusiasta d'un autor que s'hi veu elevat a categoria de model. 

El discurs de Marrugat és sobretot això, convencional i institucional, i és en aquest sentit, més que no pas pel fet anecdòtic d’ignorar-nos, que mereix una lectura atenta..., a partir, però de la certesa que qualsevol discurs institucional significa tant o més en allò que integra com en el que margina. En aquest punt la qüestió sempre serà saber què és realment el que queda fora, ja que tot és per naturalesa inabastable. Hom pot parlar d’ell mateix, d’obres i d’autors de poesia catalana publicats el 2015 per emboscall, aquí en teniu el llistat: A mala mort, de Jordi Cervera; Brosta, de Manel Queralt; El temps revingut, de Ramon Bosch; Fins l’últim alè de la teva ombra, de Sergi Oliva; He après a guardar el mots, de Montserrat Costa; L’instant obert, de Jordi Sala; Més altament vivies, de David Tona; Revelacions, de Miquel Figuerola i Aldrofeu; i encara podria, potser, esmentar autors catalans que hi han publicat obra en castellà (joan josep camacho grau, amb Cazalla, i Miquel Osset, amb Acto de vida), de traduccions de poesia catalana a l’espanyol (Pep Rosanes-Creus, Cuerpo ausente) i de poesia en espanyol traduïda al català (Carlos Vitale, En breu), però res més del molt que (certament) encara queda enllà dels límits del retrat oficial.

Un retrat que es pretén generosament democràtic en la seva amplitud descriptiva, per bé que, tot i renunciar molt assenyadament a la pretensió de l’exhaustivitat, no inverteix pas el guany que en treu en l’objectivitat de què fa ostentació, sinó que ho esmerça en una actitud diàfanament programàtica. La intencionalitat implícita en la selecció de noms, plataformes i institucions ve reforçada per expressions específicament prescriptives, en l’origen de les quals no hi pot haver sinó la institució acadèmica; en l’origen i en el marc, ja que és a partir i dins dels postulats acadèmics (introduïts a través del discurs d’Els Marges, l’òrgan del departament de Filologia Catalana de la UAB) que es desplega un programa que té, d’una banda, objectius, i, de l’altra, models. Aquests darrers els detectem en allò que s’esmenta de forma específica i especial en l’apartat que encapçala l’epígraf “Poesia i tradició”: el primer nom que hi surt és el de Carles Hac Mor, “la mort del qual a principis de 2016 està marcant aquest any poètic”, diu Marrugat; ¿però que no es tractava del Balanç del 2015?; aquesta és una de les moltes expressions que evidencien la intencionalitat programàtica de l’autor. I està molt bé que s’esmenti i es valori Hac Mor, però cal suposar que Marrugat és conscient que no deixa de ser contradictori que sigui ell, en tant que acadèmic, qui l’elevi a la categoria de model..., a no ser que la pretesa subversió hacmortiana no fos, en ella mateixa, una farsa destinada a enlluernar i alimentar el joc del discurs vacu –buit de contingut ideològic– cap a on ens volen portar els personatges que capitanegen actualment les institucions culturals del país, més que no pas una autèntica revolució. [Que consti que això no ho afirmo, sinó que m’ho pregunto davant del moviment hagiogràfic que preconitza Marrugat a l’entorn de la figura del traspassat poeta lleidatà.] I, malgrat que hom comparteixi amb l’autor del balanç el sentiment de rebuig envers la figura de Margarit, no podem compartir la justificació d’aquest rebuig, si es basa en la seva simplicitat, vaguetat, imprecisió i confusió, ja que [gairebé] amb els mateixos termes es podria definir [i es defineix de fet] la proposta hacmortiana (està clar, tanmateix, que l’emmarcament de l’un i l’altre discursos són totalment oposats, i és de fet això el que els distingeix, i és per aquí per on, en tot cas, es fonamentaria la valoració que se’n pogués fer).
Portada de la publicació del discurs dels Jocs Florals relativa al panorama poètic del 2015. Cliqueu aquí per llegir-lo.

En definitiva, el que distingeix el parlament dels Jocs Florals d’aquest any és la intencionalitat programàtica de l’autor, que sembla aspirar, més enllà de la crítica literària, a dictar una poètica: 
“La crítica, per a Morell diu Marrugat, ‘no és una actuació que s’hagi de dur a terme al final, quan el llibre ja està publicat, sinó des de bon principi. Caldria entendre la crítica en sentit ampli, com una capacitat biològica de l’individu’. La crítica no és del crític perquè és una capacitat inherent a tot individu que participi activament en qualsevol fase del procés artístic. Per tant, tothom hauria d’exercir-la responsablement per tal de millorar l’obra literària.” 
Aquí s’estan confonent, deliberadament per part d'un i a la babalà per part de l'altre, dues coses diferents: crítica i poètica. La crítica, que és el que li tocaria de fer a Marrugat, concerneix a l’estudi, anàlisi i valoració, si cal, de les obres literàries; la poètica, que és el que li escauria al senyor Morell tant com a tothom que es vulgui dir poeta, és un capteniment personal que està en l’origen de la creació artística, i pot ser conscient o inconscient, i es manifesta més enllà de quina sigui la pretensió del mateix autor. Potser sí que és competència del crític analitzar-la, valorar-la, contradir-la, denigrar-la, triturar-la, exaltar-la o venerar-la, però no pas dictar-la.


Jesús Aumatell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada