dilluns, 23 d’abril del 2018

Presentació de "Trempar la veu", volum d’obra poètica juvenil de Pep Rosanes-Creus

Presentació de Trempar la veu, volum d’obra poètica juvenil de Pep Rosanes-Creus

per Francesc Codina


(Vic: Llibreria Muntanya de Llibres, 14 de juliol de 2016)

La lectura de l’obra poètica de Pep Rosanes-Creus que presentem avui ha suposat per mi una descoberta positiva. Començant pel títol, Trempar la veu: Obra prèvia (Poesia 1973-1981), que és un encert, és molt precís. Atenent algunes accepcions transitives del verb “trempar” consignades al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com ara “1) Donar (a l’acer, al cristall, etc.) el punt de duresa i elasticitat que necessiten per a certs usos”, i “2) Tallar (una ploma) de manera que serveixi per a escriure”, el títol indica que es tracta d’un volum que recull la producció poètica de tot un període d’aprenentatge que abasta de l’any 1973 al 1981.

Cartell de la presentació.
Pep Rosanes-Creus és nascut el 1957; per tant, els primers textos recollits en aquest volum són de quan tenia 15 anys; els darrers, de quan en tenia 23 o 24. Són, doncs, poemes de joventut; en algun d’ells, l’autor utilitza el terme adolescent [o adolescència]. Aquest volum d’obra completa de la poesia de Pep Rosanes-Creus connecta amb un altre volum que, també publicat per emboscall fa un parell d’anys, recollia els llibres d’aquest autor que ja havien vist prèviament la llum. El seu títol és Cants inespirituals: Obra pòstuma, i la seva datació és més complexa: dins de claudàtors consten els anys 1975-2006, que indiquen el període en el qual es van escriure els textos, i fora claudàtors es consignen ens anys 1991-2008, que és el període en què es van publicar les obres. 

Calia esmentar aquestes singularitats dels dos volums d’obra completa de Pep Rosanes-Creus perquè entre ells hi ha una unitat tan forta que comporta moments de solapament: hi ha textos que figuren en l’obra prèvia i que es reiteren en l’obra pòstuma. Personalment, interpreto com un joc irònic la divisió de l’obra en prèvia i pòstuma…, com una mostra de sentit de l’humor que, tenint en compte que hi ha obra inèdita de l’autor posterior a la que s’inclou al volum Cants inespirituals, pot encara continuar amb etiquetes com ara Obra post-pòstuma…, o Obra ressuscitada… En tot cas, hi ha poemes, parts de poemaris, o fins i tot poemaris sencers que trobareu en tots dos volums; això és un encert perquè no es podia desfer la coherència de l’obra de joventut eliminant-ne les parts que havien estat incloses en llibres ideats i construïts molts anys després. 


En qualsevol cas, el contingut del volum que presentem és majoritàriament inèdit, llevat d’alguns textos que havien circulat, en el seu temps, en cercles reduïts, aplegats en “edicions”, normalment col·lectives, fetes amb ciclostil o fotocopiadora, com era força habitual en l’època. Trempar la veu té més de 400 pàgines, i el componen 13 conjunts de poemes, que no enumeraré per no allargar-me, tot i que em referiré a algun d’ells en concret en el curs d’aquesta presentació. El títol del primer conjunt és Fetus, i inclou textos escrits entre 1973 (repeteixo, als 15 i 16 anys de l’autor) i 1976. En total són 126 poemes, cosa que suposa gairebé la meitat d’aquest volum. És una etapa en què Rosanes-Creus encara no fa llibres o poemaris: feia poemes (tot i que, després, alguns d’aquests poemes seran recuperats i integrats en llibres); com indica el títol, es tracta d’una etapa embrionària. Les altres 12 seccions, en canvi, totes elles, en comparació amb la primera són molt més reduïdes –per exemple, la segona, que és una de les que a mi m’agrada més, Interpretació poètica, que aplega poemes de 1974 a 1976– i lligades: comencen a ser poemaris, o, si més no, esbossos de llibres. A partir de la novena d’aquestes seccions, Nocturn, escrita entre 1978 i 1979, fins l’última, amb poemes datats l’any 80, ens trobem poemes organitzats de forma molt més construïda; de fet, aquestes seccions seran recuperades per incorporar-les com a parts de llibres elaborats força anys després. Es tracta, doncs, d’obra d’un període d’aprenentatge que, malgrat hagi estat recuperada en llibres publicats posteriorment, és un encert presentar-la en el context de la seva producció original, que correspon al període juvenil –de formació– de l’autor.


Havent parlat del títol i de l’estructura, centrem-nos ara en el text i el context. Com deixa molt clar, al pròleg, Víctor Obiols, aquest llibre registra un progrés, una evolució: la veu cada vegada és més afinada, més temprada, més madurada. És un procés d’aprenentatge poètic que s’encavalca sobre un altre aprenentatge, més difícil que el d’escriure –que ja ho és prou–: el de viure. De fet, hi ha un aprenentatge de la vida, cosa de la qual el mateix poeta n’és conscient; hi ha un poema que es titula justament “Aprenc l’amor”, que és una de les fites importants que et planteja la vida. Escriptura i vida van, doncs, molt lligades, cosa que Jesús Aumatell, al pròleg a Cants inespirituals i al de l’antologia Cuerpo ausente, insisteix a remarcar. Convindria aprofundir en aquesta relació: el lector hi trobarà poemes esperançats, poemes desesperats, altres que traspuen serenor… La vida humana és una barreja, i tota biografia en presenta una mena de resum esquemàtic; però la vida real és un garbuix de fets, de sensacions, d’impactes, d’oblits, de records, de sentiments indefinibles, de desitjos insatisfets, d’alegries desbordants, de rauxes, de desídies, d’entusiasmes i de decepcions, de neguits i de serenor… Molt sovint, aquest devessall de fets, sensacions, sentiments, ens arriben juxtaposats, barrejats, solapats: això és la vida. La biografia és prosa: tendeix a la coherència, a l’establiment d’èpoques, de períodes; però la vida no és una biografia; la vida és poesia: tendeix al deslligat, a un cert desordre. Un poema líric, o un grup de poemes lírics connectats, és coherent, això sí, amb un estat del subjecte en relació amb unes sensacions, unes experiències. Però el conjunt d’una obra poètica, com ara la que presentem avui, és plena de discordances, de contrastos: hi ha alegria, ràbia, esperança, desesperança, perquè és un reflex de la vida. I això és especialment així en el cas d’obres escrites en l’etapa de l’adolescència i primera joventut, període d’obertura al món i als altres, com és el cas d’aquesta, que reflecteix set anys de la vida d’una persona, durant els quals passen moltes coses, i moltes coses fortes: per exemple, l’entrada al món laboral, l’amor, el sexe, l’amistat, l’alcohol i altres substàncies estupefaents, la lectura d’un poema que t’impacta (no perquè t’hi obliguin, sinó perquè el descobreixes, sovint a través d’un amic), la mort, etc. I, a més a més, en molts casos, com són els de les persones que no rossolen per la vida, sinó que la intenten abastar, constitueixen uns anys de neguit existencial –passeu-me l’expressió, que faig servir perquè ens puguem entendre–. Aquestes persones inquietes s’interroguen sobre què hi hem vingut a fer, al món, com m’hi puc instal·lar, com he d’afrontar el pas del temps, com puc gestionar la insadollabilitat del desig humà. En un dels poemes trobem un vers que diu “¿què podem fer, amb el nostre neguit?”; doncs podem fer això, això que ha fet Pep Rosanes-Creus al llarg de la vida, i molt intensament ja en els anys que escrivia els poemes aplegats en aquest llibre: expressar-lo per mitjà de la paraula poètica. 
Portada del llibre.

Per tant, aquest és el contingut del volum. Però volia fer també una consideració de tipus sociològic i històric. Estem als anys 70, en el post-maig del 68, després del que va ser, especialment per la gent jove d’aleshores (jo soc una mica més gran que Rosanes-Creus, vaig néixer el 54) una sacsejada molt forta: el consell de guerra de Burgos, que va provocar tot un seguit de mobilitzacions l’any 70, inaugurant un període que encara viuria, l’any 74, les cuejades del règim, amb diversos assassinats, com el de Puig Antich. Això xocava amb una joventut que estàvem influïts pel que passava al món i ens ho qüestionàvem tot. Eren uns moments en què la poesia, a Catalunya, tenia un paper social important –per exemple el Festival del Price–, i en què figues com Salvador Espriu o Gabriel Ferrater o J. V. Foix esdevenien referents; i una figura com Miquel Martí i Pol començava a emergir (en aquella època, com és sabut, no tenia la consideració de “poeta nacional” que se li ha atorgat després)... Una època en què poetes com Segimon Serrallonga o Josep Grau o Lluís Solà encara eren força –diguem-ne– “secrets”, “amagats” o “poc coneguts”. D’altra banda, es dona també un fenomen, que Maria Mercè Marçal va saber expressar molt bé en el poema “Divisa”; a banda de la condició femenina, vull referir-me a les altres dues condicions que, per determinació de l’atzar, compartim amb l’autora: haver nascut de classe baixa i de nació oprimida. No sé si Rosanes-Creus, abans d’escriure en català va fer temptejos en castellà [Pep Rosanes-Creus, present a la taula, respon que efectivament, va escriure almenys un text en castellà (actualment extraviat) abans de fer-ho en català; es tracta d’una redacció feta en el marc escolar, en uns anys en què no s’hi podia aprendre l’idioma del país; el poeta diu que va aprendre català en cursos que impartia a Roda de Ter, a casa seva, Miquel Martí i Pol]. Per tant, es tracta d’una generació que, quan començava a escriure, es trobava que no tenia el mínim domini necessari de la llengua, ja que no l’havia adquirit amb la cultura literària bàsica, sinó que va haver de lluitar per obtenir-la fora de l’escola. A part d’això, hi ha un altre fet que volia remarcar: en aquells anys 70, per primera vegada, potser no de manera massiva però sí significativa, joves d’extracció social baixa (de la classes treballadora i/o menestral), van poder accedir als estudis universitaris [sense necessitat de passar per seminari]. Això va suposar un gran esforç i sacrifici personal, cosa que també apareix en la poesia juvenil de Pep Rosanes-Creus, que viu l’experiència del treball alienant, fent factures o carregant camions, experiències per les quals jo també vaig haver de passar; per això m’identifico especialment amb els poemes que en parlen. En conseqüència, quan aquí trobem algun poema “social”, no és perquè se seguís una doctrina que recomanava d’escriure’n, sinó perquè l’autor vivia aquesta realitat. Era un moment de canvis socials, cosa que provocava una consciència i un desig de no voler viure com havien viscut els nostres pares. Però no sabíem com viuríem, encara. Crec que això és un fet generacional, d’aquell moment del final del franquisme i de la transició, que aquí he sentit reproduït.

Entrant ja en el recorregut del llibre, permeteu-me que llegeixi fragments d’alguns poemes. Un dels primers, sense títol, datat el maig de 1973, quan l’autor té 15 anys, diu així:

Digueu-me de què em servirà
llevar-me a les set cada dia
per anar a treballar,
fer factures i lletres i fitxar
quan arribo a la fàbrica
i quan en surto. De què em servirà
fer el que em mana un carregós
comptable i ordenar ma vida
segons un estúpid horari.
[...]
I, ai, digueu-me de què em servirà
escriure aquests versos,
mentre el fàstic se’m fot
i digueu si no valdria més
deixar-ho córrer tot, engegar
el món a fer punyetes i plegar
d’existir amb tanta buidor. (p. 30)

En aquest text, que és dels primers, l’home ja hi és; l’escriptor, també: per la sintaxi, pel lèxic; el poeta –espero que l’autor no em renyi– encara no del tot: hi falta la música, hi falten les imatges, a aquest text. Això vindrà després.

Però és que un any després, el desembre del 74 –encara forma part d’aquesta primera secció, Fetus–, trobem un poema, també sense títol, que llegeixo sencer:

Coneixem la llavor dels mots
en el mot mateix. Però estem
tan espantats que no gosem parlar.
I la terra espera la llavor.
I nosaltres no sortim de casa.
Per això, demà no recollirem cap fruit.
I els mots moriran sense haver nascut,
perquè ningú no els haurà fet viure. (p. 79)

Això és un any després: aquí ja hi ha el poeta. El poeta que reflexiona sobre la paraula: sobre la força, la insuficiència i sobre la valentia o la covardia de la paraula. 

Encara d’aquesta primera secció, us en recomano un poema que a mi m’agrada molt, es titula “Carta a un camioner” (p. 160-162); és un poema relativament llarg. El recurs a la carta Pep Rosanes-Creus l’utilitza bastant al llarg de la seva obra, on trobem cartes a amics i amigues, de vegades sense estar explícitament enunciat al títol del poema, com per exemple el que adreça a Miquel Martí i Pol, que té forma gairebé d’epístola… Llegeixo, doncs, el principi i el final de “Carta a un camioner”:

T’escric des d’una tarda de juliol,
amb les finestres obertes, Pepe.
Ara que els camps s’han colrat
sota el sol, et penso i et veig
amb les imatges d’ahir. Qui
sap on ets, per quina carretera
assolellada estàs conduint
el teu camió, a quin bar
t’has aturat a beure una cervesa.

Hi ha una evocació d’aquest camioner, amb qui l’autor va coincidir en una feina, i van tenir una conversa. Ara, l’autor, que també beu una cervesa, acaba el poema amb aquests versos: 

… ¿En vols
beure una? Et convido, absent.
I silentment t’imagino. Voldria
que acceptessis aquesta carta
que mai no llegiràs com un petit
homenatge: el petit homenatge
que jo he fet per a tu, Pepe,
camioner d’ofici. Sobretot home.

Tot el text es magnífic; es podria classificar de poesia social, com correspondria a l’època, però escrita no pas perquè era el que tocava, la moda, sinó perquè l’autor ho vivia.
Hi ha una secció, la segona del llibre, que m’agrada especialment, titulada Interpretació poètica, precedida per un breu text introductori en què Pep Rosanes-Creus diu que ha volgut “guaitar enfora”. La seva poesia mira molt endintre; el “jo” hi és molt present; en aquesta secció, però, el poeta guaita enfora, i veu petites coses que són molt potents, que porten molt significat. En llegiré un poema, breu, que després reapareix en un dels primers llibres aplegats a Cants inespirituals, que es titula “M’agradaria ser arbre”: 

M’agradaria ser arbre:
arbre gegantí, arbre en la serra
més agresta, amb neu, amb sol,
amb fulles perennes. Arbre.
Miraria les albes llampegants
de formes indefinibles i les postes,
sobreïxents de coloraines.
I viuria amb les branques ben esteses,
com un arbre que vol oferir empara
a tota mena d’ocells. Arbre.
Arbre vestit amb travada escorça,
que no tem ni pluges ni llamps.
Jo, només un arbre. (p. 179)

D’aquesta mateixa secció, el poema, extraordinari, crec que també recollit en llibres que foren publicats posteriorment, que es titula “La dona que tallava l’herba”:

Tallava herba, segurament
pels conills; herba verda, tendra.
Duia un davantal de color gris
al damunt del seu vestit negre.
Els seus cabells eren blancs,
d’un blanc de neu que mai ningú
no ha trepitjat. Era una dona
vella, i estava tallant herba
al costat de la carretera.
Queia un sol massís, d’estiu, damunt
els marges polsosos i el vent
bressolava l’herba verda i alta,
mentre acaronava les cames
de la dona, ocultes sota unes
mitges fosques. Dos ocells van
ratllar l’atmosfera d’aquella
tarda quieta i es van allunyar
després. La dona tallava herba
i la posava en un cistell,
vell també. La tarda era immensa. (p. 187)

És un poema extraordinari. Hi ha un recull que, dins el conjunt d’aquest volum, mereix un esment especial; és el que porta per títol Institut Vic 1975, que recopila els poemes de Rosanes-Creus que formaven part d’un llibre escrit conjuntament amb Jordi Bardolet. Aquest poemari de l’institut, un motiu en principi circumstancial, és en realitat un poemari sobre l’amistat, sobre la companyonia, una relació no exempta de dificultats i de conflictes. Dels primers anys de l’institut de Vic se n’han explicat moltes històries, moltes anècdotes, però aquí Pep Rosanes-Creus en dona un altre aspecte, el de l’amistat i la identificació generacional en aquest context hostil del franquisme tardà i de la transició. Hi ha tres poemes, que van seguits, el primer dels quals porta per títol “Jo”, el següent “Vosaltres” i el tercer “Nosaltres”:

JO
Havia restat a les fosques
fins aquest mateix moment.
Sols era un col·laborador callat
que gestava el seu esforç en solitud.
I vaig comprendre que calien totes les veus.
I vaig voler saber parlar.
I vaig dir.
I vaig comprendre que calien tots els gestos.
I vaig voler gosar actuar.
I vaig fer.
I era, encara, el silent company,
que camina parlant poc.
I vaig aprendre a fer ús dels mots.
I vaig sortir una mica del silenci
lluitant,
amb tota la força, amb tota la força
d’aquell qui assaja com emprar uns mots nous.

VOSALTRES
Us he vist a les classes,
pels passadissos,
parlant,
caminant,
i no ens hem dit res.
I he sentit cruel tanta indiferència.
Per això m’agradaria poder-vos conèixer
i no continuar en aquesta eterna desconeixença.
Esdevenir plenament companys.

NOSALTRES
Jo, en el silenci i en la paraula,
vull viure.
I conviure amb vosaltres.
Poder dir: nosaltres. (p. 225-226)

Per anar acabant, faig un salt i passo a una de les últimes seccions, titulada Nocturn, recull de poemes escrits entre 1978 i 1979. Aquesta obra, com diu Víctor Obiols en el pròleg, ja és de plena maduresa, una maduresa molt jove; personalment, d’aquesta part de l’obra de Pep Rosanes-Cresu, no només d’aquest volum dedicat a la seva poesia juvenil, sinó incloent-hi també l’obra de maduresa, és de la que em sento més proper. De fet, aquest recull va ser incorporat, sense variants, a un llibre de 2004, La Rosa de joves, cosa que indica la seva vigència. A Nocturn, doncs, s’hi barregen aspectes de la vida, l’amor, i també l’escriptura que busca deliberadament de construir un llibre. Els poemes, si bé no tenen títol, tenen numeració en xifres romanes; vull acabar llegint-ne algun, per exemple el poema XIII:

Surts del llit i et vesteixes i te’n vas
i encara que novament vens i em beses
sé que te’n vas i sé que el comiat
és definitiu, inevitablement.
Quan tornem a veure’ns serem uns altres
i res no es repetirà ja mai més. (p. 362)

Cap al final, la secció XX, hi ha un dístic, dos versos que fan referència a aquest autoobservar-se sempre, amb una formalització molt precisa poèticament:

Ni vull el mirall ni el trenco: hi visc.
M’hi projecto, i enllà d’ell sé besar. (p. 363)

I els dos últims fragments versen sobre la relació entre el llenguatge –la poesia– i l’experiència; diu el XXVI, que és el penúltim:

Els mots em són autoretrat fal·laç.
M’importa molt tenir-ho clar, i dir-ho:

la gran traïció, cal constatar-la.
I consumar la contradicció. (p. 365)

És a dir, malgrat ser conscient que es tracta d’una contradicció, el poeta escriu. I l’últim poema, el XXVII, després que els amants s’han dit adéu,

Sense tu ha quedat buida l’andana.
Només jo hi soc: la meva solitud,
lentament, ja va deixant d’angoixar-me.
Ara, al cafè de l’estació,
hi escric versos que no em basten, callo
a mitges perquè no sé dir-me tot. (p. 365)

Hi ha una part que, malgrat tot, la poesia la pot dir.
Constato, per acabar, que aquesta poesia recull moltes influències, dues d’especialment importants: la de Miquel Martí i Pol, molt proper a l’autor, i la de Gabriel Ferrater, que el va ajudar a atènyer un nivell de dicció poètica en aquest procés de “trempar la veu”. Sens dubte, el llibre Les dones i els dies va influir molt els poetes joves, i en Pep Rosanes-Creus va deixar-hi una empremta. I acabo tornant al subtítol d’obra prèvia: jo em quedo amb el substantiu. Això és una obra –prèvia– però amb grans moments de bellesa, d’emoció, de contingut. Recomano als presents que, si no ho han fet, llegeixin aquesta obra, val la pena.



©Francesc Codina

dels poemes reproduïts: ©Pep Rosanes-Creus

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada