dimarts, 29 de maig de 2018

REBUTJAR LÍRICS EXCESSOS (text de Víctor Obiols)


REBUTJAR LÍRICS EXCESSOS


(text de Víctor Obiols escrit com a pròleg a Trempar la veu, de Pep Rosanes-Creus)




 Exhumar la juvenília és una temptació que tot escriptor pot haver tingut algun cop a la vida. I no sempre és necessàriament encertat. Sovint ens decep o ens fa angúnia llegir primeres provatures. No es fa cap favor a l’autor. Però no és justament el cas i, en això, com és habitual, Aumatell no s’ha equivocat, i ha esmerçat esforços per compilar tot aquest material que el bon lector del poeta osonenc té avui a l’abast. Descobrir aquesta obra ‘prèvia’, com l’ha volguda batejar, amb la humilitat que el caracteritza, és un honor i un present que ens fa Rosanes-Creus. És prèvia perquè és la preparació, l’escalfament, els dits que fa el pianista abans del concert, abans de l’obra de maduresa que, en certa mesura, i això és el que voldria demostrar més endavant amb aquests mots proemials, ja hi és in nuce, ja es prefiguren aquelles línies de força que definiran l’estil i la veu del poeta a partir del que podem considerar el primer llibre de maduresa, que representa la seva entrada en la societat poètica catalana del moment, La venjança de l’eunuc (1993). Aquest volum d’obra ‘prèvia’, encertadament titulat Trempar la veu, dóna la mesura de la construcció de l’instrument i de l’afinació de l’instrument. Un cop trempada, la veu pot parlar amb tota la vigoria i autoritat expressiva i perdurar en l’espai literari. De fet, en els darrers llibres aplegats, que corresponen als anys 1980 i 1981, ja hi podem reconèixer plenament la veu del poeta que, nogensmenys, trobem abans, potser des d’un principi, embrionària, insegura, si voleu, difusa, però s’hi percep d’antuvi una manera de veure el món, una manera d’explorar el jo, el tu i l’ell/ella, i el nosaltres, el vosaltres i l’ells. Una manera, també, de remenar la llengua, i una visió lúcida i desesperançada de la realitat que li ha tocat de viure. Justament els dos darrers llibres, que ja foren inclosos, amb data entre claudàtors, als Cants inespirituals (Obra pòstuma) (emboscall, 2014), tornen a aparèixer aquí com a obra de juvenília: Des d’un cul de bar o En la mort dels grius canvio solitud per havaneres ja estaven inclosos en els Cants inespirituals, dins d’On la nit era negra, i aquest darrer també, juntament amb altres poemes, com «Reflections, de Thelonious Monk» o «Sorra a les ungles», al primer recull de l’«Obra pòstuma», El club dels 7 (poetes morts) de Roda de Ter. Sigui com vulgui, el dia que es faci la recopilació completa serà l’hora d’endreçar degudament tot aquest material. Centrem-nos ara en Trempar la veu – Obra prèvia 1973-1981.

Ja en el primer llibre, Fetus (1973-1976) hi trobem un poema significatiu, tremend –que no tremendista–, és a dir, que fa por, i que meravella per la seva magnitud i violència. En allò que dèiem suara sobre la prefiguració sembla que hi detectem aquí traces sobre el pes feixuc i còsmic de l’existència que ja sent o intueix el poeta en l’adolescència, ¡amb quina lucidesa i precisió –diríem «oximorònica»– parla del temps i de la llum! («un dia [...] molt llarg, clarament/ tenebrós...»:



¡Quin sol més enlairat que llueix avui! 
Cap núvol no gosa enfosquir-lo.

¡I com ens crema tot el cos

aquest sol d’ara! És aspre, cruent
i ens fa acceptar feixugament

un dia llarg, molt llarg, clarament 
tenebrós, odiat persistentment

per nosaltres, car ens fa ser

porucs i ignorants i ens obliga 
a renegar en veu baixa.

¡Quin sol tan enlairat que llueix avui!

...



Però el jove aprenent de poeta planta cara. Perquè ho diu en un poema d’aquell mateix maig: «Caldrà caminar sense tanques als camins./Vull dir existir amb tota l’exuberància.» Quina formulació expressiva més elegant i contundent! I alhora, premonicions que ens deixen amb un esbós glacial als llavis: «I si no goso eixugar-me els ulls/és perquè temo mirar el que m’espera», com si ja pressentís l’ombra d’algun infortuni. I com en tota obra juvenil d’aprenentatge, diverses vetes. Si ja hi flairem un expressionisme, que serà el color dominant (sense haver llegit encara Trakl, probablement, o altres expressionistes alemanys anteriors, com n’és de patent la sensibilitat que l’hi acosta!), o el romanticisme desesperat d’un Nerval, sense l’aura esotèrica de la llengua nervaliana, o, per exemple, com en el següent, un registre irònic, col·loquial i combatiu que recorda un Brecht, posem per cas: «Per poder ser feliç/potser cal posseir/la intel·ligència d’un comptable/amb títol de Professor mercantil...» I tot seguit versos de certa densitat moral, ja en les primeries: «No tens destí sinó camí;/no tens oblit sinó presència deixada enrere.» L’eco pavesià i ferraterià, del qual tant s’ha parlat, ja hi és també, «abans de la lletra»! I amb una maduresa insòlita, prematura!, com en el poema «Dir-te»: «... que no sé si jo sóc encara jo», o «...que si tens por, com jo tinc por,/ podem unir-nos i allunyar-la amb el nostre cant.» Alhora que ja hi ha l’aposta pel ‘cant’ , la poesia, hi ha també la consciència de la fragilitat, el pressentiment de la derrota i ensems el coratge de la confessió: «¡Quanta por tenim!/És trist no saber-ho tot del cert,/no gosar començar cap lluita» (p. 59). Li sembla aplicable aquell joc d’enginy de Borges, quan diu que és ell que ha influït Plató, Shakespeare, Goethe o Cervantes. Com quan, en els meus anys anglesos, i retraient- me davant de la meva amiga de Bristol, Judith Willis, les meves llacunes en la lectura de Shakespeare, m’etzibava: «No et preocupis. N’hi ha prou amb respirar els aires de la contrada.»

Tan aviat com el 1974 hi ha troballes molt valuoses, com en el poema «Dia a dia...»: «i el calendari es fot, dia a dia, de tu» (p. 67). Ja es fa present, i no duem ni seixanta pàgines de lectura (de quatre-centes vuit, us recordo), una fonda vibració de sentiments purs, una mena d’ètica dels sentits i dels afectes. Hi palpita, com dèiem fa un moment, un rerefons profundament romàntic, però és d’un romanticisme alhora ingenu i primigeni, inaugural, no passat encara pel sedàs de la literatura. Que a voltes arriba a ser escruixidor, fins al nihilisme: «Tu, jo. No tenim cap significat./No existim. Hem somiat. Ens hem somiat.» («Amarga i dolça buidor», p. 69). I també, en aquest estadi primicer, una elaboració moral digna d’una persona viscuda: «Deixa que aquesta/inoïda innocència/sigui inquilina/dels nostres esperits» (p. 74). «Tot se me’n va» diu en el poema «No-res» (p. 78). Hi trobem una voluntat tenaç d’autoanàlisi, de descripció de les emocions que ja perfila una mica com serà el poeta madur, pavesià i elegíac, atent als moviments del cor. I tot, com dèiem, «abans de la lletra». I tanmateix, encara que l’aprenentatge literari ja devia començar aleshores, les empremtes personals, gairebé podríem dir genètiques, hi són visibles. Cosa que ens permet d’afirmar que aquest nihilisme adolescent prototípic ja duu una petjada que el fa diferent; ja és, per dir-ho així, rosanesià. Apareix, ara i adés, aquesta constatació de calat moral  fondo: «I, mica en mica,/prens consciència/del teu estat d’home.» La versificació no és del tot segura encara, hi ha adjectius anteposats al nom, signes de la llengua urgent i a voltes descurada típics de l’adolescència, però no ens és llegut de fer de mestretites escorcollant una obra de juvenília. És massa fàcil, injust i impertinent, de més a més. El nostre objectiu, ja ho hem dit, és trobar les traces del poeta futur.

En un poema sense títol del gener del 75 («Sovint ve a mi una mena de somni», p. 89) hi trobem ecos de la lectura de l’«Assaig de càntic en el temple» de Salvador Espriu, (que retrobarem més endavant en un altre poema, «Perquè em veig impotent» (p. 167), tot i que no es tracta de fer una cerca sistemàtica de referents sinó de copsar aquestes línies de força que ja apunten el caràcter del poeta futur. Just acarat a aquest poema, per exemple, trobem «Amb els nostres llapis» (p. 90), que és una extraordinària mostra de la inventiva rosanesiana, una mena de poètica genial, on els llapis els permetria (als ‘camarades més fidels’, és un ‘tu i jo’) esbossar fruites, i mossegar-les, com si l’art tingués el poder màgic de fer realitat el desig. Però «passa que tu no tens llapis/i passa que jo no tinc llapis». Tanmateix el poema no es clou en la pura desesperança: «Tenim la llibertat de voler cercar-los.» A continuació un poema que l’emparenta (no és l’únic) amb un dels seus ‘mestres’, amb qui comparteix més d’una característica, a part de ser veïns rodencs, Miquel Martí i Pol, que àdhuc li prologà un llibre. Hi trobarà en Martí i Pol aquesta magnitud d’ànim que l’ajudarà a no defallir en els moments més foscos. Ens referim a «Al despatx, un dissabte al matí», un poema de tema ‘laboral’, de regust crític, sarcàstic, gairebé kafkià. I poques pàgines després, un poema d’amor ingenu, d’un candor tan pur que esbalaeix («Cama- rades i amants»). Hi tornarem.





XIULANT TONADES MELANGIOSES D’AMORS SENZILLS...



La poètica del desideràtum, la poesia com a talismà, com a llàntia màgica de la qual ha de sortir el follet que tot ho pot transformar. Potser la grandesa de la poesia és que, si passat el temps no s’han acomplert els desigs, i la realitat ha recruat, la permanència d’allò escrit reverbera i ressona, i és un guany. Així succeeix amb moltes pàgines d’aquest Trempar la veu. D’un present històric que és un futur compost, d’això viu la poesia de joventut. Fem un esforç, de nou, des de la ‘saviesa’ literària –que més que esforç és pura indagació desultòria i àdhuc divagadora–, de detectar ecos, que potser són simples coincidències, sinó concordances o rastres de lectura. Així a «Fogueres, fang», quan clou el poema amb el tercet



No hi ha ales que puguin bategar en nom teu.

I, encara, restes inconscient i covard

amb els peus ben enfonsats en l’espès fang.



Tenim la temptació de suposar l’Albatros bodelerià, l’impotent que ha comès l’error –enganyat– de ‘baixar’ al món terrenal en lloc de mantenir ben amunt el vol majestuós del poeta, però la imatge final dels peus enfangats és d’un realisme expressionista que sembla ben bé de fabricació pròpia –o  en qualsevol cas, pertanyent, en connivència experiencial, a un expressionisme universal i col·lectiu. I ben aviat trobem, en un poema programàtic, «El missatge de l’ocell», l’ocell com a al·legoria del missatger, del portador d’averanys, que acaba dient, solemnement: «Crec en la nua possibilitat de viure./Tinc ales; vull ser lliure: sobreviurem.» La divisa és forta, però no oblidem la pregunta que ha quedat penjada enmig del poema, que és una pregunta existencial fonamental, autèntic leitmotiv de tota l’obra: «¿Què podem fer amb el nostre neguit?» Aquest vers podria molt bé resumir tota la poètica rosanesiana. Però no gaire més enllà –som encara al març del 75–, hi trobem un «Poema d’amor» (p. 110) que diu: «hi ha un amor de tots/per a tots./Des de tu i des de mi/estenent-se per a tothom.» Panteisme amorós com a motor universal: és la grandesa del qui aprèn a portar el sofriment amb dignitat. Però encara haurem de retrobar poemes d’‘ingenu amor’, com el «Poema d’amor en dues parts» (p. 115) que té versos d’un lirisme exquisit i corprenedor, com aquests:



És tesa la nit

i suau el nostre caminar.



Seguint la ruta ens sembla que es va refermant la sospita d’aquest calidoscopi poètic, on es consoliden unes línies, i una veu cada cop més gràvida i punyent, però... amb aquestes llambregades de lectura?, formulacions felices amb –o sense!– eco intertextual? Tant se val, s’hi van succeint les imatges i les troballes, en doll. Perquè en un poema de factura elegíaca i àdhuc pessimista, rosanesià sense cap mena de dubte, «Després del diumenge» (p. 121), hi pesquem: «...Però tu saps/que, si volem, podem matar el dilluns/i fugir amb la festa a l’esquena», que ho podia haver escrit, perfectament, Joan Brossa, d’estètica ben allunyada de Rosanes-Creus. I, nogensmenys, ben a la vora –quina gamma!– hi trobem un poema escruixidor, «Sense cap mot», una peça d’antologia on s’hi pesquen perles que hom diria que es troben en un punt de confluència entre Maragall i Èsquil:



Amb l’absoluta impotència dels orbs 
davant del sol que ens enlluerna.





LA URGÈNCIA EXPRESSIVA



Hem parlat de les possibles hesitacions en la versificació, però podria ser un error de percepció. Com cartes d’amor adolescent, amb versos que són entre prosa trinxada i inici d’intuïcions compositives de recurrència rítmica, sense encara consciència orgànica de vers però ja a la recerca d’una música pròpia, que s’imposa des d’un tarannà personal, el poeta desenvolupa la seva escriptura sense excessives preocupacions formals, la prioritat de la qual és, com ja vam dir en algun lloc respecte dels Cants inespirituals, a la manera de Vinyoli, un ‘crit escrit’. Ho rebla en poemes com «No em sap greu el poema que no he fet», amb certa innocència i candor, un desig verament ecumènic, gairebé evangèlic, d’‘amor universal’: «perquè hi ha una tasca a la terra/que cal realitzar aviat: aconseguir/que  tothom mengi  a  la  mateixa taula,/que tothom pugui saber de debò què és/la vida. I jo sé que junts ho podem fer.» No oblidem que som encara a l’agost del 75.

Caldrà que algun hermeneuta, algun dia, posi ordre en aquest univers rosanesià, perquè el concepte de  l’amor mateix, per esmentar només un dels grans temes de l’obra, no és pas fàcil d’escatir. Hi ha un poema que ho il·lustra prou bé, titulat «T’espero a la cantonada» (p. 142). La complicitat que el poeta sap que existeix amb l’estimada és d’una potència extrema. Són «ocells nocturns/que alcen el vol i s’alliberen de tot». L’amor és un filtre màgic que transforma. Però el que és curiós és el que els fa còmplices: «Perquè a nosaltres ens uneix/un estrany sentiment de quietud,/d’assossec, que ells no coneixen./I els dits, calmadament/assoleixen l’esbós de l’amor/en una abraçada duta a terme amb lentitud.» Un poema que acaba de manera enigmàtica. La comprensió dels amants està per damunt de la comunicació verbal, es basa en el silenci i en l’amor dels cossos, i només el vent i la nit en seran testimonis. El tema no s’esgota aquí. En un altre poema, «Parlo d’amor, d’estimar- nos» (p. 149), diu: «Amor: estimar-te/no és només això i és tot això.» Hi ha un esplet expressiu tan càndid i tan cordial, i tan original alhora, que ni un Salvat-Papasseit, que és de tanta puresa, arriba a aquest punt de tensió. Com quan defineix tan bé l’adolescència, ell que l’està vivint, en un poema també d’antologia («Petita història d’un vespre d’abril», p. 138): «...l’adolescència, trista/enyorança de tot, llueix als ulls/de qui la viu i la porta a les mans:/ara, nosaltres...»

I el juny del 76 es produeix una petita eclosió, en aquesta sostinguda recerca del saber amorós consignat poèticament. És en el poema «Encara sento l’olor d’herba», on diu: «No existia el somni sinó/la neta certesa del goig/d’estimar, gosats i rebels.» I la intensitat s’esplaia encara en els poemes següents, «Cavall sense genet» o «¡Eren tan bells els arbres volant!». La descarada eufòria hormonal troba expressió en el vers.

Després anem descobrint tons i formes que enriqueixen el paisatge poètic de Rosanes d’una manera gradual i insadollable. Ocorre en una ampliació sorprenent i original del suara esmentat expressionisme, tan a prop també, d’alguna manera, d’un realisme centreeuropeu ple d’humor de l’absurd, de metafísica angoixant, d’esmolat despullament astringent i alhora catàrtic. Un exemple: «Bevia una cervesa» (p. 157), amb versos tan il·lustratius i colpidors com aquests:



Van netejar la cambra

i van posar ordre a totes les coses, 
perquè el mort es trobés ben bé

en la seva mort.



I encara més ampliació, en una nova funció, la de poeta ‘social’, poeta del poble: la «Carta a un camioner» (p. 146), una carta corprenedora, emotiva, una carta a un obrer, company accidental de treball que ha desaparegut, potser per sempre, de la vida del poeta, qui vol deixar una estela commemorativa a un ‘home’, un anònim que esdevé, així, etern i perdurable en un poema, perquè l’evoca i l’anomena. També aquesta és una valuosa funció de la poesia, com la consignació satírica i kafkiana del sinistre món laboral que, un cop més, l’abassega, a «Al meu comptable» (p. 166) («...Que  també  hi  ha  coses  belles/fora  de  les  fitxes  dels proveïdors...»). En el realisme de distància curta hi ha sempre la possibilitat d’una catapulta cap al metafísic, a la manera d’allò tan vinyolià de «la vida no viscuda», com a «S’ha apagat el cigarret» (p. 154):



¿Te’n queda cap més, de cigarret?
Si goses, encén-lo

i no el deixis consumir al cendrer.

Més tard potser podrem fumar junts.

O cap a un realisme vallejià sense concessions, proper també al didactisme lúcid d’un ja anomenat anteriorment Bertolt Brecht: «El gos és mort,/porta tota la mort carregada al damunt/de la seva ja inútil solitud» («Gos mort», p. 172).





ESCENES



En el decurs de la lectura ens van colpint escenes de les quals se’n desprenen, ací i allà, sentències morals a partir del jo líric que van deixant fites indefugibles. En el poema dedicat «A Miquel Martí i Pol» hi trobem un vers, també, clarament programàtic:



Si hem d’emmudir, que sigui cantant.



La resignació còsmica, esquitxada d’ironia i àdhuc d’humor, combinada amb un laconisme d’intensitat variable, no pot desempallegar-se mai, però, del teló de fons d’una infinita tristesa. I tanmateix, la poesia, entre aquesta expressió cordial directa i uns ecos inevitables del munt de lectures del poeta jove (aquí, segurament, Riba) fa el seu camí: «...S’esllavissa/la  tristesa  pel  meu  cos./Cos  avall.  Carn/ endins. No deixis de tocar la guitarra, amic» («Des del tren», p. 189), perquè hi ha sempre aquest «Desig trencadís de poder viure» («Matí d’abril», p. 199).

El cultiu d’aquest realisme esmolat, de línia clara, dóna, de sobte, fruits d’intensitat notable. Un poema també per figurar sens dubte en una crestomatia seria «La dona que tallava l’herba» (p. 203), que acaba així:



Dos ocells van ratllar  
l’atmosfera d’aquella
tarda quieta i es van allunyar 
després. La dona tallava herba 
i la posava en un cistell,
vell també. La tarda era immensa.



Avançant, arribem a Sorra a les ungles, un llibre que arriba al 1976, any seminal. L’ombra de Gabriel Ferrater ja hi és present. I, amb tot: «No et calen tant els llibres sinó/saber al marge de quin  camí/t’agradaria poder reposar»  (p.  271). Alguns títols d’aquesta època ja són indici suficient de l’atmosfera vital: «El gest del risc» (p. 277), «La dificultat de viure» (p. 278), o l’escruixidor «Tèrbola imatge» (p. 279). Els llibres següents, Combat ineludible, Els papers de Nicanor Garcia, Crònica d’una borratxera tenen, potser, un valor més testimonial. En un poema com «Crit foll», tanmateix (p. 361), hi trobem perles retòriques que fan esbossar un somriure als llavis: «Visc crepuscles occits/per ganivets de sang.» Quin meravellós apariat! Potser havia llegit el Celan d’Antoni Pous!, però, en no conèixer aquests versos, no els vam poder incloure en l’article «La sang i la posta: un cas d’analogia poètica», dins de Miscel·lània Ricard Torrents: Scientiae patriaeque impendere vitam (Eumogràfic, 2007, UVic).

En un «Assaig d’autoretrat» (p. 400), ja l’any 77, trobem aquest  inici significatiu:



L’oblit no m’allibera del passat
i el record no m’hi lliga.



Per tant, cap estratègia no ens permet de renunciar del passat, que sempre torna, tot i que els llaços no són indis- solubles si no es cultiva el record. Temes, que són títols, ens indiquen les angoixes successives: l’envelliment prematur, l’amor efímer, la necessitat de fugir del culte als morts, l’obsessió –la condemna– del mal d’insomni, la fam metafísica («som un desig llençat vers l’infinit», p. 410)..., el poeta no deixa mai de consignar experiència i de lliurar un combat molt dur amb si mateix i amb la llengua, i troba perles en l’ostra més recalcitrant, d’una bellesa estremidora i subtil:



Un guspireig de desig de bes als ulls



que espigolem del recull Juny 1979, a la pàgina 396. A partir del poema En la mort dels grius comencem a detectar, com hem dit més amunt, el Rosanes madur. Uns decasíl·labs ja amb una dicció feta, determinada. Aquí comença el primer brot manifest del poeta amb domini de l’instrument. Dicció fonda, establerta, intensa i contundent. La veu ja està trempada:



Abatuts herois, àguiles sense ales,

l’estigma d’un déu foll ens marca l’ombra.



És quan pot dir, lúcid i capacitat per afirmar-ho, amb la força moral que confereix el sofriment, la malaltia, i el quefer poètic –que és reflexió, és expressió, és necessitat i és coneixement–, amb el llast d’aquesta aventura de poderosos accents, de densitat notable, única en la poesia catalana contemporània:

Ara diem que cal rebutjar lírics excessos, 
ho dic sense dubtar gens.





©Víctor Obiols

El Coll-Vallcarca, juny del 2016
 







Portada el llibre; podeu adquirir-lo a la plataforma LEKTU, on també n'hi ha disponible una mostra de cost social (cal compartir l'enllaç a alguna xarxa social), que conté el pròleg de Víctor Obiols, la nota liminar de l'editor i més de 20 poemes de Pep Rosanes-Creus.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada