Lectura i comentari realitzats el 15 de juny de 2018 a les
10,18 h del matí, alhora que es transmetia en format vídeo en directe a través
de Facebook.
Transcripció del comentari:
És un poema complex pel seu simbolisme, que crec que és l’etiqueta
que li escau a la poesia de Pep Rosanes-Creus: per la seva vocació i pel que es
desprèn de la lectura dels seus poemes. És per aquest enfocament simbòlic i en
relació amb el que hom ha llegit de l’obra d’aquest autor –s’ha de tenir en
compte que és una obra en què tot està molt relacionat– que sabem que els
termes claus de la seva poètica es repeteixen, reapareixen, es reformulen, cosa
que obliga a anar endavant i endarrere resseguint aquests conceptes quan ens
els trobem en el poema que llegim per acabar de precisar el sentit que hi poden
tenir. Aquesta poètica implica, però, que no es pot pretendre obtenir-ne un significat
unívoc, sinó que sempre resta oberta a múltiples interpretacions. De tota
manera, cal dir que hi ha interpretacions més plausibles –més escaients al
sentit global de l’obra– que d’altres.
En aquest poema hi destaca l’aparició, al principi, dels tres
personatges al voltant d’una taula, els quals, uns versos més endavant s’assimilen
a “la trinitat”, cosa que emmarca el poema dins la religió, més concretament el
cristianisme, on la “trinitat” és una manifestació de la divinitat. Per altra
part, sabem que una de les estratègies poètiques habituals de Pep Rosanes-Creus
consisteix en la dislocació del jo poètic entre un emissor –que en aquest
poema té les característiques d’un narrador omniscient, sense deixar de ser, però, part del jo líric– i un
receptor que més endavant es revela com a tercera persona singular.
Paral·lelament, assimilat a la trinitat, es relaciona amb déu: aquí el poeta
actua com una mena de demiürg, un déu creador que està observant una cosa
ínfima de la realitat, una engruna, i l’està convertint en objecte del seu
pensament, cosa que dona una dimensió transcendent a aquest objecte que, al
final, veiem que és també una projecció del jo. Posat al principi del llibre –és
el segon– aquest poema ens adverteix de l’acció creadora de la poesia, capaç de
convertir el més minúscul i intranscendent dels objectes de la quotidianitat en
una encarnació del jo que l’observa des d’una posició superior, i de fer el
procediment contrari –i per tant equipara aquests dos procediments– al poema “El
ventilador” (el quart del llibre), on el jo poètic observa des d’una posició
inferior l’objecte que dona títol d’aquesta composició. Tot això també es
relaciona amb els cadàvers que hom diposita al terra de les torres del silenci perquè
siguin devorats pels voltors que contínuament sobrevolen aquestes construccions
funeràries. Els voltors, doncs, en realitat són déu, i déu és la trinitat. El
poeta se’ns presenta dividit entre aquesta engruna, l’objecte que és consumit
en esdevenir objecte del poema, transformat en poema ell mateix per l’acció del
demiürg que no deixa de ser el poeta. És un procés autoreferencial, circular.
Fins aquí el comentari, molt resumit, d’un poema que té
molts aspectes susceptibles de ser detalladament analitzats. Al poema hi trobareu els elements que
sustenten la meva lectura, com “el fals mirall”, elements que remeten a l’emmirallament
que és el procés de l’escriptura, el procés de literaturització de l’experiència.
Recordeu que podeu adquirir el llibre en format digital a la següent adreça:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada