divendres, 13 de juliol de 2018

lAcció PoèticA: “L'engruna”, poema 2 de Les torres del silenci


Lectura i comentari realitzats el 15 de juny de 2018 a les 10,18 h del matí, alhora que es transmetia en format vídeo en directe a través de Facebook. 




Transcripció del comentari:


És un poema complex pel seu simbolisme, que crec que és l’etiqueta que li escau a la poesia de Pep Rosanes-Creus: per la seva vocació i pel que es desprèn de la lectura dels seus poemes. És per aquest enfocament simbòlic i en relació amb el que hom ha llegit de l’obra d’aquest autor –s’ha de tenir en compte que és una obra en què tot està molt relacionat– que sabem que els termes claus de la seva poètica es repeteixen, reapareixen, es reformulen, cosa que obliga a anar endavant i endarrere resseguint aquests conceptes quan ens els trobem en el poema que llegim per acabar de precisar el sentit que hi poden tenir. Aquesta poètica implica, però, que no es pot pretendre obtenir-ne un significat unívoc, sinó que sempre resta oberta a múltiples interpretacions. De tota manera, cal dir que hi ha interpretacions més plausibles –més escaients al sentit global de l’obra– que d’altres.


En aquest poema hi destaca l’aparició, al principi, dels tres personatges al voltant d’una taula, els quals, uns versos més endavant s’assimilen a “la trinitat”, cosa que emmarca el poema dins la religió, més concretament el cristianisme, on la “trinitat” és una manifestació de la divinitat. Per altra part, sabem que una de les estratègies poètiques habituals de Pep Rosanes-Creus consisteix en la dislocació del jo poètic entre un emissor –que en aquest poema té les característiques d’un narrador omniscient, sense deixar de ser, però, part del jo líric– i un receptor que més endavant es revela com a tercera persona singular. Paral·lelament, assimilat a la trinitat, es relaciona amb déu: aquí el poeta actua com una mena de demiürg, un déu creador que està observant una cosa ínfima de la realitat, una engruna, i l’està convertint en objecte del seu pensament, cosa que dona una dimensió transcendent a aquest objecte que, al final, veiem que és també una projecció del jo. Posat al principi del llibre –és el segon– aquest poema ens adverteix de l’acció creadora de la poesia, capaç de convertir el més minúscul i intranscendent dels objectes de la quotidianitat en una encarnació del jo que l’observa des d’una posició superior, i de fer el procediment contrari –i per tant equipara aquests dos procediments– al poema “El ventilador” (el quart del llibre), on el jo poètic observa des d’una posició inferior l’objecte que dona títol d’aquesta composició. Tot això també es relaciona amb els cadàvers que hom diposita al terra de les torres del silenci perquè siguin devorats pels voltors que contínuament sobrevolen aquestes construccions funeràries. Els voltors, doncs, en realitat són déu, i déu és la trinitat. El poeta se’ns presenta dividit entre aquesta engruna, l’objecte que és consumit en esdevenir objecte del poema, transformat en poema ell mateix per l’acció del demiürg que no deixa de ser el poeta. És un procés autoreferencial, circular.


Fins aquí el comentari, molt resumit, d’un poema que té molts aspectes susceptibles de ser detalladament analitzats. Al poema hi trobareu els elements que sustenten la meva lectura, com “el fals mirall”, elements que remeten a l’emmirallament que és el procés de l’escriptura, el procés de literaturització de l’experiència. 

Recordeu que podeu adquirir el llibre en format digital a la següent adreça:



 
©Jesús Aumatell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada