Balanç del primer any de la nova etapa d’emboscall (III): Difusió i recepció de la producció editorial

Balanç del primer any de la nova etapa d’emboscall (III): Difusió i recepció de la producció editorial

La desconfiança envers el sistema establert condiciona l’enfocament de la difusió de la producció editorial d’emboscall. Els mitjans de comunicació, que haurien de fer la tasca de difusió de la producció cultural de forma coherent, democràtica i justa, en realitat funcionen en base a dues mecàniques no necessàriament connectades entre si: per interès comercial i/o per interès personal. Les institucions públiques, que haurien de contribuir a superar, o si més no a minimitzar, aquestes disfuncions en l’àmbit cultural, han optat, els darrers anys, per desentendre-se’n.

Òbviament, la via de l’amiguisme no és una opció a tenir en compte: perquè tendeix a crear nuclis tancats –“capelletes”– que s’autoalimenten, desvinculant-se de la realitat i contribuint a distorsionar-la, tot i que tard o d’hora acaba imposant-se’ls. Descartem la via de la publicitat comercial perquè el nostre “producte” no ho és, de comercial, no ho vol ser. Sí que és i vol ser comerciable, perquè incorpora valors pels quals un determinat públic pot i vol pagar, però ni el “producte” ni el “públic” han de ser instàncies buides en una relació impersonal: ha de ser el públic el que doni, al final, sentit al “producte” amb un interès real, no per mer consumisme.

Un plantejament tan cru obligaria a guardar silenci, o en tot cas a exposar simplement un pla per a superar, per alguna via alternativa, aquest estat de coses. No té sentit queixar-se que un sistema injust et margini, ja que ser-ne marginat és precisament el que et legitima com a alternativa davant d’aquest sistema. Ara bé, la marginalitat no és la vocació d’emboscall, per bé que pugi veure-s’hi abocada. Per això és un objectiu primordial aconseguir fer arribar al públic les nostres propostes. Que el resultat sigui sovint molt pobre no ens ha de desanimar; crec que tot suma.

En resum, cal esbossar una estratègia per a la divulgació de les publicacions i seguir-la amb coherència. En aquesta estratègia, com ja he exposat, no hi té cabuda la publicitat comercial, d’una banda, i procura evitar l’amiguisme, de l’altra. Així, com a alternativa a la publicitat comercial, la difusió de les obres es fa pels canals que avui en dia Internet posa a l’abast del públic en general: el web propi, les “xarxes socials” (Facebook sobretot, i Twitter) i els blocs. Totes les obres que es publiquen tenen, com a mínim, una pàgina pròpia i els enllaços pertinents (provisionals i/o fixos: des de la pàgina inicial –pot ser provisional–, a la pàgina d’autor –fix–) al lloc web d’emboscall. També se n’acostuma a fer una fitxa detallada, amb sinopsi i informació sobre l’autor, per enviar, a través dels distribuïdor, a les llibreries. Tot això forma (o hauria de formar) part del procés habitual de difusió de les obres publicades.

Evidentment, ens interessa aconseguir repercussió en els mitjans periodístics en general. En la mesura que emboscall no contribueix, contractant publicitat i/o fent corporativisme, a l’engreixament del sistema que sustenta aquests mitjans, és molt difícil que s’avinguin a fer-se ressò de les nostres publicacions. Per això, la nostra opció és la de fer-les arribar només a aquelles persones que tenen veu en aquest sistema a les quals sabem que els pot interessar una determinada publicació. O bé a aquelles persones que demanin explícitament un determinat llibre. I el fet que el demanin tampoc els obliga, és clar, a fer-ne després cap recensió o ressenya, i si la fan, ja sigui positiva o negativa, ha de ser honesta. No paguem a ningú, ni directament ni indirecta, perquè deixi bé els llibres que publiquem. També jo mateix, amb una trajectòria (prèvia a la meva tasca com a editor) de publicacions d’estudis i ressenyes en diversos diaris i revistes, em considero legitimat per escriure textos crítics relacionats amb les obres que publico. Crec que és una forma de mostrar el meu compromís amb aquestes obres, i de contribuir, d’alguna manera, a prestigiar-les.

Malgrat tot, algunes obres han aconseguit tenir repercussió en alguns mitjans, en la majoria dels casos gràcies a la mediació dels autors. ¿És això una forma d’amiguisme? No ho sé, però crec que no: els autors, com jo mateix, informen de la publicació de l’obra als contactes que puguin tenir, algun dels quals, perquè pot i considera que l’obra s’ho val, se’n fa ressò en algun mitjà. Aquesta no és l’opció desitjable, i menys tenint en compte que és, ara per ara, la més efectiva, perquè predisposa a crítiques favorables, potser no totalment objectives, però, atès el panorama, se n’ha de fer una valoració positiva.

Exposo a continuació un llistat (per ordre de publicació de les obres) de la recepció que les publicacions d’emboscall (i l’editorial com a tal) han tingut als “mitjans” en aquesta nova etapa [si n’hi manca alguna és perquè no en tinc coneixement]:

Espisodis d’història de Catalunya, d’Antoni Ferret: a la revista Serra d’Or n’hi va aparèixer una ressenya (cal detallar-ne les dades).

Recursos humans, de Paco Fanés; al Diari Avui, David Castillo s’hi referí en article de tall personal. Cal localitzar l’entrada.

Cants inespirituals, de Pep Rosanes-Creus; Il·luminant el que es guanya amb la pèrdua, ressenya de Víctor Obiols al diari “Ara” (20/12/2014); El cos del temps, ressenya de Ricard Mirabete publicada a la revista “Poetari” (núm. 6, abril de 2015, p.); Les metamorfosis de Pep Rosanes-Creus, ressenya de Jesús Aumatell publicada al bisetmanari “El 9 Nou” i al bloc “Prima Materia” d’emboscall.

Viaje de ceniza, de Ximena Holzer; en va aparèixer una ressenya a la revista Quimera, núm. 377 (abril de 2015), p. 62,  signada per Andreu Navarra.

L’irresistible encant dels encantats, de Ramon Monton; “Reescriure la realitat”, ressenya de Jesús aumatell al bloc “Moment Angular” d’emboscall.

La gran baixada (2a ed.), de Ricard Mirabete; una recensió de Josep-Ramon Bach a Núvol.

Torxes, d’Àngel Rodríguez; a les publicacions “Empordà” i “Hora Nova” van aparèixer recensions de la presentació que se’n va fer a la Galeria Dolors Ventós, de Figueres, el 25 d’octubre de 2014.

Deu sonets seguit de Mirall de foc, de Xevi Pujol; ressenya de Jesús Aumatell al bloc “E taller de poesia” d’emboscall.

Viviendo el presente, desnudo, de Jordi Uyà; ressenya de Jesús Aumatell al bloc “E taller de poesia” d’emboscall.

Brosta / verd sobre verd / Web 2.0, de Manel Queralt; Manel Queralt, entre la xifra i el vers, ressenya de Montse Barderi a “Núvol”.

Mercè 79. Els orígens del Correfoc, d’Heribert Masana i Soler; Del correbou al correfoc, article d’Adrià Gala al diari “El Punt / Avui” (25/03/2015).

Los cuentos de la casa barroca, d’Alberto Tugues; Tugues pulp, ressenya de David Castillo a “El Punt/Avui”, suplement Cultura (07/06/2015, p. 2).

El cor de les llavors, de Lluïsa Latorre; vegeu-ne una ressenya de Jesús Aumatell al bloc “Prima Materia” d’emboscall.

En aquesta panoràmica és obligat recordar dos autors morts recentment que, en l’etapa anterior, van publicar assíduament a emboscall: Felip Cid (vegeu l’aproximació a la seva figura i obra que publicar, amb motiu del seu traspàs, Antoni Clapés, a Núvol) i Maria Font (vegeu l’article de Jesús Aumatell al bloc “Prima Materia” d’emboscall: Maria Font o el plany per la mort de la terra).

La majoria de les obres han estat presentades en actes públics en tota mena de locals (llibreries, bars, biblioteques...), i lògicament han generat textos que o bé no han estat publicats, o bé no en tenim constància (o no els tenim localitzats). Seria llarg reconstruir tot el panorama que s’ha dibuixat en aquest període; confio poder aportar una presentació més exhaustiva de cara a un futur balanç, que espero poder fer públic anualment.

Tenint en compte que és un panorama incomplet, i que convindria fer-ne una anàlisi per considerar-ne diferents aspectes (quina valoració es fa de l’obra, profunditat, referència o no a l’editorial...), i vist el punt de partida inicial (de posicionament contrari a determinades pràctiques) es pot dir que és, en conjunt, un balanç prou positiu, i que, d’una manera o altra, emboscall té una presència pública, una certa visibilitat. Això és molt important, perquè el nostre objectiu és arribar al públic.

 

Jesús Aumatell, juliol de 2015

 



Vegeu també la primera i segona parts d'aquest balanç, que finalitzarà en una quarta.