Gilbert Durand (del web http://amisgilbertdurand.com/) |
Al final del seu llibre L’imaginaire (1994) (trad. esp.: Lo imaginario –Barcelona: Eds. del Bronce, 2000), Gilbert Durand recordava les reflexions de Bachelard sobre la
“imatge icònica”, que considerava inferior respecte la “imatge literària”, ja
que “dicta massa el sentit a l’espectador passiu, perquè la imatge ‘en conserva’
anestesia poc a poc la creativitat individual de la imaginació [...] paralitza qualsevol
judici de valor [...]; l’espectador es veu aleshores orientat per actituds
col·lectives de propaganda”. Durand exposa com a aquesta “anestèsia de la
creativitat imaginària” s’hi suma un altre perill: l’anonimat en la “fabricació
d’imatges”, les quals “escapen a qualsevol “magisteri” responsable, ja sigui
religiós o polític, prohibint així qualsevol desmarcatge, qualsevol alerta,
cosa que permet moltes manipulacions ètiques, moltes ‘desinformacions’ per part
de productors no identificats.”
Així, la llibertat d’informació és substituïda
per la llibertat de desinformació: els poders tradicionals (aquí hem d’entendre
que Durand es refereix als poders “democràtics” en què es fonamentà la República
francesa) queden relegats per la lògica de la difusió d’imatges “mediàtiques”. “Resulta
paradoxal que un ‘poder públic’ tal, convertit en absolut per les tècniques
sofisticades que utilitza i per les quantitats de diners colossals que arrossega,
sigui abandonat a l’anonimat, si no és a l’ocult. Aquest problema concret de la
ruptura entre poder d’informació i poders socials està lligat, de manera més
generals, a l’excés de les ‘informacions’ (en el sentit ampli, formacions i desinformacions
incloses) sobre les estructures de les institucions. La informació [...] és per
natura “neguentròpica” [... augmenta indefinidament], mentre que les institucions,
com qualsevol construcció humana que necessita despesa d’energia, són
entròpiques [... sotmeses a la desaparició]. Podria ser aleshores el cas que la
plètora indefinida d’informacions sigui un factor d’entropia per a les
institucions socials que desestabilitza.” Durand finalitza el paràgraf amb una
sentència categòrica: “Es pot constatar que com més ‘informada’ està una
societat, més es fràgils esdevenen les institucions que la funden.”
Tornaré més endavant sobre les reflexions de
Durand; vull introduir ara una altra referència, en aquest cas a un article
sobre literatura publicat fa uns dies en
un mitjà digital, en el qual llegim aquesta afirmació: "Es publiquen
més llibres que mai, es compren més llibres que mai, es venen més llibres que
mai, es tradueix més que mai."
Això ho afirma Pons Alorda com a culminació de les disquisicions aplegades sota el lema interrogatori “Una nova generació?” Es tractaria, a la vista de les dades facilitades per les institucions publiques que ‘vehiculen’ (¿gestionen?, ¿vigilen?) la producció editorial dins l’estat espanyol, d’un seguit d’afirmacions errònies. Adjunto tres gràfics on es mostra l’evolució de les publicacions, vendes i traduccions de llibres a l’estat espanyol els darrers anys (provinents del pdf que us podeu descarrregar clicant aquí, si voleu ampliar i contextualitzar la informació):
Això ho afirma Pons Alorda com a culminació de les disquisicions aplegades sota el lema interrogatori “Una nova generació?” Es tractaria, a la vista de les dades facilitades per les institucions publiques que ‘vehiculen’ (¿gestionen?, ¿vigilen?) la producció editorial dins l’estat espanyol, d’un seguit d’afirmacions errònies. Adjunto tres gràfics on es mostra l’evolució de les publicacions, vendes i traduccions de llibres a l’estat espanyol els darrers anys (provinents del pdf que us podeu descarrregar clicant aquí, si voleu ampliar i contextualitzar la informació):
La percepció positiva de Pons Alorda es veu dràsticament
desmentida per les dades, les qual mostren, més enllà d’una possible revifada
puntual, una tendència global negativa en la producció, difusió i
comercialització de llibres. Però ningú no vindrà a corregir-lo, perquè ara interessa que la il·lusió de creixement es mantingui en un sector que està en
retrocés, gràcies sobretot al fet que les institucions que haurien de
vetllar per mantenir-lo han desistit de fer-ho a la vista que n’han perdut el
control. Però la desinformació (que, com assenyala Durand, actua com a principi
nenguentròpic) afavoreix en aquest cas unes plataformes institucionals que es
limiten a apropiar-se del treball cultural que la societat genera
espontàniament, quan en realitat no hi han posat res per afavorir-lo.
Perquè els (pocs) recursos públics que gestionen les
institucions culturals no es destinen pas a tenir cura de la miríada d’iniciatives editorials
i culturals sorgides a redós de l’expansió de les tecnologies informàtiques,
sinó a la conservació i promoció de les plataformes establertes, directament vinculades
al poder (diguem-ne televisions i ràdios estatals, diguem-ne “empreses culturals”,
totes les quals es mengen la part substancial d’aquests recursos).
Tornant ara a les reflexions de Durand: a la
vista del que s’ha esdevingut en els més de 20 anys que han passat des que van
ser publicades, constatem com "el poder" s’ha servit de l’acció neguentròpica de
la proliferació de la informació (tant de la que es produeix de forma institucionalment controlada
com aquella que es divulga salvant tots els filtres), per
alliberar-se del correctiu democràtic que en les societats occidents garantia,
des de les bases establertes a partir de la Revolució francesa, la
socialització dels béns per derivar, subreptíciament, cap a la tirànica hegemonia
de la lògica inhumana del capital.
A la vista d’això, cal preguntar-se què pot preservar
totes aquestes, tan nobles i lloables, iniciatives literàries i culturals
sorgides els darrers anys de llur lògica tendència entròpica... si no és la
capacitat que tinguem els qui d’una manera o altre ens hi impliquem d’enfrontar
la realitat i de decidir, en base al que hi ha, el que aspirem a ser: elements
de canvi o agents de continuïtat.
Jesús Aumatell
Boníssim, Jesús.
ResponEliminaGràcies Tòni. Hi havia un error (que he corregit) al penúltim paràgraf: on deia "inconstitucionalment" havia de dir "institucionalment".
ResponEliminaUna agradable sorpresa trobar un seguidor de Gilbert Durand. I més encara d'aquest llibre citat, per moltes raons.
ResponEliminaVal a dir que tot just estic començant a conèixer de primera mà la seva obra, que m'interessa més a mesura que hi puc aprofundir.
Elimina