diumenge, 8 de maig del 2016

El valor material de la literatura (popular/autònoma)

A diferència dels productes dissenyats i realitzats dins l’òrbita i sota els paràmetres de les empreses dedicades amb esperit comercial a la indústria editorial, allò que produeixen els autors pel seu compte i per iniciativa pròpia té un cost zero. En atenció a aquest cost inicial nul, el material produït adquireix un valor virtualment positiu: roman essencialment inalterable i és indefinidament durador, característiques que, sumades al factor temps, el converteixen en un potencial generador net de moviment econòmic, és a dir, de benefici.

Aquesta característica dels textos literaris, que comparteixen amb tota producció humana no prèviament condicionada d’objectes artístics (i amb aquest mot aquí es designa tot allò creat amb intencionalitat estètica, més enllà de quin sigui el resultat), sumada, primer, a l’evolució social que a partir de la revolució industrial ha permès una progressiva alfabetització de la societat, donant lloc a la universalització de l’accés a la cultura i, amb això, a l’aspiració cada vegada més comuna entre les persones d’esdevenir “autor”; i sumada, després, ja a finals del segle XX, a la popularització de la informàtica, la qual ha permès de fixar en diverses formes i difondre a través de nous espais, els textos produïts, ha derivat avui en una eclosió –que té precedents en el tombant del segle XIX-XX– de la literatura autònoma/popular en l’espai públic.




La particular situació política de Catalunya, amb una cultura pròpia que sobreviu històricament subjugada sota els interessos d’un Estat que no la té ni la vol per pròpia, ha afavorit especialment la creació d’iniciatives editorials al servei de la literatura desvinculades dels estaments governants, que tenen el seu origen en individus que poden actuar sols, tot i que a la llarga tendeixen a organitzar-se. Això s’esdevingué per primera vegada el darrer quart del segle XIX, quan coincidí un moviment de recuperació nacional amb un procés de modernització industrial que incloïa l’expansió de les arts gràfiques, lligades al nou impuls que rebria la impremta com a conseqüència de l’aparició i popularització de la fotografia. Però tot el moviment autònom de base popular que de forma espontània i natural començà a explotar, al servei de l’art en general i de la literatura en particular, aquests nous recursos, va ser menystingut i bandejat –o absorbit– quan, anys a venir, sobre la base del que havien propiciat, és a dir, un públic interessat en productes culturals autòctons, que s’apropiaren en virtut d’una prestesa legitimitat classista, es va poder posar en pràctica un “projecte de país” dissenyat a conveniència de l’oligarquia local.


Quaranta anys després, sobrevivint a dures penes sota la bota del franquisme, la literatura catalana tindria en plataformes sostingudes pel voluntarisme particular algunes de les vies més sòlides i significatives de difusió, consolidant així una tendència que ja seria tradició en enllaçar les fórmules del passat amb les que es practicarien més endavant, quan en el moment de l’anomenada “transició democràtica” es produí el fenomen del que es coneix coma a “literatures submergides” (possibilitades en gran mesura per innovacions tecnològiques: el ciclostil i la fotocòpia), novament esbandides pel ressuscitat “projecte de país”, que ràpidament imposaria concepcions industrials capitalistes sobredimensionades i irrealistes que, a mitjans de l’última dècada del segle XX havien tornat a relegar la literatura real (popular, autònoma) a les catacumbes. Aleshores, a les comptades iniciatives que sobrevivien arrelades en l’època de les “literatures submergides” se’ls n’afegiren de noves, propiciades pels innovadors recursos que els posava a l’abast la popularització de les tecnologies informàtiques (PC, impressora, Internet...). Aquest moviment, que es mantindria en un nivell pràcticament testimonial fins que, el moment àlgid de la recessió econòmica (cap a finals de la primera dècada del nou mil·lenni), l’ensulsiada del sistema propicià la retirada intervencionista del suport a la cultura, a la literatura, la qual s’expandí, però, amb el creixement propiciat per la tecnologia, en un procés que de mútua alimentació.


I és aquí on ens trobem, amb un fort moviment cultural, especialment en el vessant literari, capaç de generar pels seus propis mitjans el recursos necessaris per la seva continuïtat. Davant de la constatació de la cíclica repetició de la història, els que hi estem implicats hem de prendre consciència que hi haurà un moviment contrari, destinat a absorbir-nos o/i esborrar-nos. I sobre això, decidir si volem treballar per canviar definitivament les coses, o cedir davant les múltiples formes de subjugació del sistema. Hem constatat, però, l’intrínsec valor material de la literatura –de l’art–, base ferma per a continuar la revolució silenciosa i incruenta.

Jesús Aumatell

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada