REBUTJAR LÍRICS EXCESSOS
(text de Víctor Obiols escrit com a pròleg a Trempar la veu, de Pep Rosanes-Creus)
Exhumar
la juvenília és una temptació que tot escriptor pot haver tingut algun cop a la
vida. I no sempre és necessàriament encertat. Sovint ens decep o ens fa angúnia
llegir primeres provatures. No es fa cap favor a l’autor. Però no és justament
el cas i, en això, com és habitual, Aumatell no s’ha equivocat, i ha esmerçat esforços
per compilar tot aquest material que el bon lector del poeta osonenc té avui a l’abast.
Descobrir aquesta obra ‘prèvia’, com l’ha volguda batejar, amb la humilitat que
el caracteritza, és un honor i un present que ens fa Rosanes-Creus. És prèvia perquè
és la preparació, l’escalfament, els dits que fa el pianista abans del concert,
abans de l’obra de maduresa que, en certa mesura, i això és el que voldria
demostrar més endavant amb aquests mots proemials, ja hi és in nuce, ja es prefiguren
aquelles línies de força que definiran l’estil i la veu del poeta a partir del que
podem considerar el primer llibre de maduresa, que representa la seva entrada
en la societat poètica catalana del moment, La
venjança de l’eunuc (1993). Aquest volum d’obra ‘prèvia’, encertadament titulat
Trempar la veu, dóna la mesura de la construcció de l’instrument i de
l’afinació de l’instrument. Un cop trempada, la veu pot parlar amb tota la
vigoria i autoritat expressiva i perdurar en l’espai literari. De fet, en els darrers
llibres aplegats, que corresponen als anys 1980 i 1981, ja hi podem reconèixer
plenament la veu del poeta que, nogensmenys, trobem abans, potser des d’un principi,
embrionària, insegura, si voleu, difusa, però s’hi percep d’antuvi una manera de
veure el món, una manera d’explorar el jo, el tu i l’ell/ella, i el nosaltres, el
vosaltres i l’ells. Una manera, també, de remenar la llengua, i una visió
lúcida i desesperançada de la realitat que li ha tocat de viure. Justament els dos
darrers llibres, que ja foren inclosos, amb data entre claudàtors, als Cants inespirituals (Obra pòstuma) (emboscall,
2014), tornen a aparèixer aquí com a obra de juvenília: Des d’un cul de bar o En la mort
dels grius canvio solitud per havaneres ja estaven inclosos en els Cants inespirituals, dins d’On la
nit era negra, i aquest darrer també, juntament amb altres poemes, com «Reflections, de Thelonious Monk» o «Sorra
a les ungles», al primer recull de l’«Obra pòstuma», El club dels 7 (poetes morts) de Roda de Ter. Sigui com vulgui, el dia
que es faci la recopilació completa serà l’hora d’endreçar degudament tot aquest
material. Centrem-nos ara en Trempar la veu
– Obra prèvia 1973-1981.
Ja en
el primer llibre, Fetus (1973-1976)
hi trobem un poema significatiu, tremend –que no tremendista–, és a dir, que fa
por, i que meravella per la seva magnitud i violència. En allò que dèiem suara sobre
la prefiguració sembla que hi detectem aquí traces sobre el pes feixuc i còsmic
de l’existència que ja sent o intueix el poeta en l’adolescència, ¡amb quina lucidesa
i precisió –diríem «oximorònica»– parla del temps i de la llum! («un dia [...] molt
llarg, clarament/ tenebrós...»:
¡Quin sol més enlairat que llueix avui!
Cap núvol no gosa enfosquir-lo.
Cap núvol no gosa enfosquir-lo.
¡I com ens crema tot el cos
aquest sol d’ara! És aspre, cruent
i ens fa acceptar feixugament
i ens fa acceptar feixugament
un dia llarg, molt llarg, clarament
tenebrós, odiat persistentment
tenebrós, odiat persistentment
per nosaltres, car ens fa ser
porucs i ignorants i ens obliga
a renegar en veu baixa.
a renegar en veu baixa.
¡Quin sol tan enlairat que llueix avui!
...
Però el
jove aprenent de poeta planta cara. Perquè ho diu en un poema d’aquell mateix maig:
«Caldrà caminar sense tanques als camins./Vull dir existir amb tota l’exuberància.»
Quina formulació expressiva més elegant i contundent! I alhora, premonicions
que ens deixen amb un esbós glacial als llavis: «I si no goso eixugar-me els ulls/és
perquè temo mirar el que m’espera», com si ja pressentís l’ombra d’algun
infortuni. I com en tota obra juvenil d’aprenentatge, diverses vetes. Si ja hi
flairem un expressionisme, que serà el color dominant (sense haver llegit encara
Trakl, probablement, o altres expressionistes alemanys anteriors, com n’és de patent
la sensibilitat que l’hi acosta!), o el romanticisme desesperat d’un Nerval, sense
l’aura esotèrica de la llengua nervaliana, o, per exemple, com en el següent, un
registre irònic, col·loquial i combatiu que recorda un Brecht, posem per cas: «Per
poder ser feliç/potser cal posseir/la intel·ligència d’un comptable/amb títol de
Professor mercantil...» I tot seguit versos de certa densitat moral, ja en les primeries: «No tens destí sinó camí;/no
tens oblit sinó presència deixada enrere.» L’eco pavesià i ferraterià, del qual
tant s’ha parlat, ja hi és també, «abans de la lletra»! I amb una maduresa
insòlita, prematura!, com en el poema «Dir-te»: «... que no sé si jo sóc encara
jo», o «...que si tens por, com jo tinc por,/ podem unir-nos i allunyar-la amb el
nostre cant.» Alhora que ja hi ha l’aposta pel ‘cant’ , la poesia, hi ha també la
consciència de la fragilitat, el pressentiment de la derrota i ensems el coratge
de la confessió: «¡Quanta por tenim!/És trist no saber-ho tot del cert,/no gosar
començar cap lluita» (p. 59). Li sembla aplicable aquell joc d’enginy de Borges,
quan diu que és ell que ha influït Plató, Shakespeare, Goethe o Cervantes. Com quan,
en els meus anys anglesos, i retraient- me davant de la meva amiga de Bristol,
Judith Willis, les meves llacunes en la lectura de Shakespeare, m’etzibava: «No
et preocupis. N’hi ha prou amb respirar els aires de la contrada.»
Tan aviat
com el 1974 hi ha troballes molt valuoses, com en el poema «Dia a dia...»: «i el
calendari es fot, dia a dia, de tu» (p. 67). Ja es fa present, i no duem ni
seixanta pàgines de lectura (de quatre-centes vuit, us recordo), una fonda
vibració de sentiments purs, una mena d’ètica dels sentits i dels afectes. Hi palpita,
com dèiem fa un moment, un rerefons profundament romàntic, però és d’un romanticisme
alhora ingenu i primigeni, inaugural, no passat encara pel sedàs de la literatura.
Que a voltes arriba a ser escruixidor, fins al nihilisme: «Tu, jo. No tenim cap
significat./No existim. Hem somiat. Ens hem somiat.» («Amarga i dolça buidor», p.
69). I també, en aquest estadi primicer, una elaboració moral digna d’una persona
viscuda: «Deixa que aquesta/inoïda innocència/sigui inquilina/dels nostres esperits»
(p. 74). «Tot se
me’n va» diu en el poema «No-res» (p. 78). Hi trobem una voluntat tenaç
d’autoanàlisi, de descripció de les emocions que ja perfila una mica com serà el
poeta madur, pavesià i elegíac, atent als moviments del cor. I tot, com dèiem, «abans
de la lletra». I tanmateix, encara que l’aprenentatge literari ja devia
començar aleshores, les empremtes personals, gairebé podríem dir genètiques, hi
són visibles. Cosa que ens permet d’afirmar que aquest nihilisme adolescent
prototípic ja duu una petjada que el fa diferent; ja és, per dir-ho així, rosanesià.
Apareix, ara i adés, aquesta constatació de calat moral fondo: «I, mica en mica,/prens consciència/del
teu estat d’home.» La versificació no és del tot segura encara, hi ha adjectius
anteposats al nom, signes de la llengua urgent i a voltes descurada típics de l’adolescència,
però no ens és llegut de fer de mestretites escorcollant una obra de juvenília.
És massa fàcil, injust i impertinent, de més a més. El nostre objectiu, ja ho hem
dit, és trobar les traces del poeta futur.
En un
poema sense títol del gener del 75 («Sovint ve a mi una mena de somni», p. 89) hi
trobem ecos de la lectura de l’«Assaig de càntic en el temple» de Salvador Espriu,
(que retrobarem més endavant en un altre poema, «Perquè em veig impotent» (p. 167),
tot i que no es tracta de fer una cerca sistemàtica de referents sinó de copsar
aquestes línies de força que ja apunten el caràcter del poeta futur. Just acarat
a aquest poema, per exemple, trobem «Amb els nostres llapis» (p. 90), que és
una extraordinària mostra de la inventiva rosanesiana, una mena de poètica
genial, on els llapis els permetria (als ‘camarades més fidels’, és un ‘tu i jo’)
esbossar fruites, i mossegar-les, com si l’art tingués el poder màgic de fer realitat
el desig. Però «passa que tu no tens llapis/i passa que jo no tinc llapis». Tanmateix
el poema no es clou en la pura desesperança: «Tenim la llibertat de voler cercar-los.»
A continuació un poema que l’emparenta (no és l’únic) amb un dels seus ‘mestres’,
amb qui comparteix més d’una característica, a part de ser veïns rodencs,
Miquel Martí i Pol, que àdhuc li prologà un llibre. Hi trobarà en Martí i Pol aquesta
magnitud d’ànim que l’ajudarà a no defallir en els moments més foscos. Ens referim
a «Al despatx, un dissabte al matí», un poema de tema ‘laboral’, de regust
crític, sarcàstic, gairebé kafkià. I poques pàgines després, un poema d’amor ingenu,
d’un candor tan pur que esbalaeix («Cama- rades i amants»). Hi tornarem.
XIULANT TONADES MELANGIOSES D’AMORS
SENZILLS...
La poètica
del desideràtum, la poesia com a talismà, com a llàntia màgica de la qual ha de
sortir el follet que tot ho pot transformar. Potser la grandesa de la poesia és
que, si passat el temps no s’han acomplert els desigs, i la realitat ha recruat,
la permanència d’allò escrit reverbera i ressona, i és un guany. Així succeeix amb
moltes pàgines d’aquest Trempar la veu. D’un present històric que és un futur compost,
d’això viu la poesia de joventut. Fem un esforç, de nou, des de la ‘saviesa’
literària –que més que esforç és pura indagació desultòria i àdhuc divagadora–,
de detectar ecos, que potser són simples coincidències, sinó concordances o rastres
de lectura. Així a «Fogueres, fang», quan clou el poema amb el tercet
No hi ha ales que puguin bategar en nom teu.
I, encara, restes inconscient i covard
amb els peus ben enfonsats en l’espès fang.
Tenim la
temptació de suposar l’Albatros bodelerià, l’impotent que ha comès l’error
–enganyat– de ‘baixar’ al món terrenal en lloc de mantenir ben amunt el vol majestuós
del poeta, però la imatge final dels peus enfangats és d’un realisme
expressionista que sembla ben bé de fabricació pròpia –o en qualsevol cas, pertanyent, en connivència experiencial,
a un expressionisme universal i col·lectiu. I ben aviat trobem, en un poema
programàtic, «El missatge de l’ocell», l’ocell com a al·legoria del missatger, del
portador d’averanys, que acaba dient, solemnement: «Crec en la nua possibilitat
de viure./Tinc ales; vull ser lliure: sobreviurem.» La divisa és forta, però no
oblidem la pregunta que ha quedat penjada enmig del poema, que és una pregunta existencial
fonamental, autèntic leitmotiv de tota l’obra: «¿Què podem fer amb el nostre neguit?»
Aquest vers podria molt bé resumir tota la poètica rosanesiana. Però no gaire
més enllà –som encara al març del 75–, hi trobem un «Poema d’amor» (p. 110) que
diu: «hi ha un amor de tots/per a tots./Des de tu i des de mi/estenent-se per a
tothom.» Panteisme amorós com a motor universal: és la grandesa del qui aprèn a
portar el sofriment amb dignitat. Però encara haurem de retrobar poemes
d’‘ingenu amor’, com el «Poema d’amor en dues parts» (p. 115) que té versos d’un
lirisme exquisit i corprenedor, com aquests:
És tesa la nit
i suau el nostre caminar.
Seguint
la ruta ens sembla que es va refermant la sospita d’aquest calidoscopi poètic, on
es consoliden unes línies, i una veu cada cop més gràvida i punyent, però... amb
aquestes llambregades de lectura?, formulacions felices amb –o sense!– eco
intertextual? Tant se val, s’hi van succeint les imatges i les troballes, en doll.
Perquè en un poema de factura elegíaca i àdhuc pessimista, rosanesià sense cap
mena de dubte, «Després del diumenge» (p. 121), hi pesquem: «...Però tu saps/que,
si volem, podem matar el dilluns/i fugir amb la festa a l’esquena», que ho podia
haver escrit, perfectament, Joan Brossa, d’estètica ben allunyada de Rosanes-Creus.
I, nogensmenys, ben a la vora –quina gamma!– hi trobem un poema escruixidor, «Sense
cap mot», una peça d’antologia on s’hi pesquen perles que hom diria que es
troben en un punt de confluència entre Maragall i Èsquil:
Amb l’absoluta impotència dels orbs
davant del sol que ens enlluerna.
davant del sol que ens enlluerna.
LA URGÈNCIA EXPRESSIVA
Hem parlat
de les possibles hesitacions en la versificació, però podria ser un error de
percepció. Com cartes d’amor adolescent, amb versos que són entre prosa trinxada
i inici d’intuïcions compositives de recurrència rítmica, sense encara consciència
orgànica de vers però ja a la recerca d’una música pròpia, que s’imposa des
d’un tarannà personal, el poeta desenvolupa la seva escriptura sense excessives
preocupacions formals, la prioritat de la qual és, com ja vam dir en algun lloc
respecte dels Cants inespirituals, a la manera de Vinyoli, un ‘crit escrit’. Ho
rebla en poemes com «No em sap greu el poema que no he fet», amb certa
innocència i candor, un desig verament ecumènic, gairebé evangèlic, d’‘amor universal’:
«perquè hi ha una tasca a la terra/que cal realitzar aviat: aconseguir/que tothom mengi a la mateixa taula,/que tothom pugui saber de debò què
és/la vida. I jo sé que junts ho podem fer.» No oblidem que som encara a
l’agost del 75.
Caldrà
que algun hermeneuta, algun dia, posi ordre en aquest univers rosanesià, perquè
el concepte de l’amor mateix, per esmentar
només un dels grans temes de l’obra, no és pas fàcil d’escatir. Hi ha un poema
que ho il·lustra prou bé, titulat «T’espero a la cantonada» (p. 142). La complicitat
que el poeta sap que existeix amb l’estimada és d’una potència extrema. Són
«ocells nocturns/que alcen el vol i s’alliberen de tot». L’amor és un filtre màgic
que transforma. Però el que és curiós és el que els fa còmplices: «Perquè a nosaltres
ens uneix/un estrany sentiment de quietud,/d’assossec, que ells no coneixen./I els
dits, calmadament/assoleixen l’esbós de l’amor/en una abraçada duta a terme amb
lentitud.» Un poema que acaba de manera enigmàtica. La comprensió dels amants està
per damunt de la comunicació verbal, es basa en el silenci i en l’amor dels cossos,
i només el vent i la nit en seran testimonis. El tema no s’esgota aquí. En un altre
poema, «Parlo d’amor, d’estimar- nos» (p. 149), diu: «Amor: estimar-te/no és només
això i és tot això.» Hi ha un esplet expressiu tan càndid i tan cordial, i tan
original alhora, que ni un Salvat-Papasseit, que és de tanta puresa, arriba a aquest
punt de tensió. Com quan defineix tan bé l’adolescència, ell que l’està vivint,
en un poema també d’antologia («Petita història d’un vespre d’abril», p. 138): «...l’adolescència,
trista/enyorança de tot, llueix als ulls/de qui la viu i la porta a les mans:/ara,
nosaltres...»
I el juny
del 76 es produeix una petita eclosió, en aquesta sostinguda recerca del saber amorós
consignat poèticament. És en el poema «Encara sento l’olor d’herba», on diu: «No
existia el somni sinó/la neta certesa del goig/d’estimar, gosats i rebels.» I la
intensitat s’esplaia encara en els poemes següents, «Cavall sense genet» o «¡Eren
tan bells els arbres volant!». La descarada eufòria hormonal troba expressió en
el vers.
Després
anem descobrint tons i formes que enriqueixen el paisatge poètic de Rosanes
d’una manera gradual i insadollable. Ocorre en una ampliació sorprenent i original
del suara esmentat expressionisme, tan a prop també, d’alguna manera, d’un realisme
centreeuropeu ple d’humor de l’absurd, de metafísica angoixant, d’esmolat despullament
astringent i alhora catàrtic. Un exemple: «Bevia una cervesa» (p. 157), amb versos
tan il·lustratius i colpidors com aquests:
Van netejar la cambra
i van posar ordre a totes les coses,
perquè el mort es trobés ben bé
perquè el mort es trobés ben bé
en la seva mort.
I encara
més ampliació, en una nova funció, la de poeta ‘social’, poeta del poble: la «Carta
a un camioner» (p. 146), una carta corprenedora, emotiva, una carta a un obrer,
company accidental de treball que ha desaparegut, potser per sempre, de la vida
del poeta, qui vol deixar una estela commemorativa a un ‘home’, un anònim que
esdevé, així, etern i perdurable en un poema, perquè l’evoca i l’anomena. També
aquesta és una valuosa funció de la poesia, com la consignació satírica i kafkiana
del sinistre món laboral que, un cop més, l’abassega, a «Al meu comptable» (p. 166)
(«...Que també hi ha coses belles/fora
de les fitxes
dels proveïdors...»). En el realisme de distància
curta hi ha sempre la possibilitat d’una catapulta cap al metafísic, a la manera
d’allò tan vinyolià de «la vida no viscuda», com a «S’ha apagat el cigarret» (p.
154):
¿Te’n queda cap més, de cigarret?
Si goses, encén-lo
Si goses, encén-lo
i no el deixis consumir al cendrer.
Més tard potser podrem fumar junts.
O cap a
un realisme vallejià sense concessions, proper també al didactisme lúcid d’un
ja anomenat anteriorment Bertolt Brecht: «El gos és mort,/porta tota la mort carregada
al damunt/de la seva ja inútil solitud» («Gos mort», p. 172).
ESCENES
En el decurs
de la lectura ens van colpint escenes de les quals se’n desprenen, ací i allà,
sentències morals a partir del jo líric que van deixant fites indefugibles. En el
poema dedicat «A Miquel Martí i Pol» hi trobem un vers, també, clarament programàtic:
Si hem d’emmudir, que sigui cantant.
La resignació
còsmica, esquitxada d’ironia i àdhuc d’humor, combinada amb un laconisme
d’intensitat variable, no pot desempallegar-se mai, però, del teló de fons
d’una infinita tristesa. I tanmateix, la poesia, entre aquesta expressió cordial
directa i uns ecos inevitables del munt de lectures del poeta jove (aquí, segurament,
Riba) fa el seu camí: «...S’esllavissa/la tristesa pel meu
cos./Cos avall. Carn/
endins. No deixis de tocar la guitarra, amic» («Des del tren», p. 189), perquè hi
ha sempre aquest «Desig trencadís de poder viure» («Matí d’abril», p. 199).
El cultiu
d’aquest realisme esmolat, de línia clara, dóna, de sobte, fruits d’intensitat
notable. Un poema també per figurar sens dubte en una crestomatia seria «La
dona que tallava l’herba» (p. 203), que acaba així:
Dos ocells van ratllar
l’atmosfera d’aquella
tarda quieta i es van allunyar
després. La dona tallava herba
i la posava en un cistell,
vell també. La tarda era immensa.
l’atmosfera d’aquella
tarda quieta i es van allunyar
després. La dona tallava herba
i la posava en un cistell,
vell també. La tarda era immensa.
Avançant,
arribem a Sorra a les ungles, un llibre
que arriba al 1976, any seminal. L’ombra de Gabriel Ferrater ja hi és present. I,
amb tot: «No et calen tant els llibres sinó/saber al marge de quin camí/t’agradaria poder reposar» (p. 271).
Alguns títols d’aquesta època ja són indici suficient de l’atmosfera vital: «El
gest del risc» (p. 277), «La dificultat de viure» (p. 278), o l’escruixidor
«Tèrbola imatge» (p. 279). Els llibres següents, Combat ineludible, Els papers
de Nicanor Garcia, Crònica d’una
borratxera tenen, potser, un valor més testimonial. En un poema com «Crit foll»,
tanmateix (p. 361), hi trobem perles retòriques que fan esbossar un somriure als
llavis: «Visc crepuscles occits/per ganivets de sang.» Quin meravellós apariat!
Potser havia llegit el Celan d’Antoni Pous!, però, en no conèixer aquests versos,
no els vam poder incloure en l’article «La sang i la posta: un cas d’analogia poètica»,
dins de Miscel·lània Ricard Torrents:
Scientiae patriaeque impendere vitam (Eumogràfic, 2007, UVic).
En un «Assaig
d’autoretrat» (p. 400), ja l’any 77, trobem aquest inici significatiu:
L’oblit no m’allibera del passat
i el record no m’hi lliga.
i el record no m’hi lliga.
Per tant,
cap estratègia no ens permet de renunciar del passat, que sempre torna, tot i
que els llaços no són indis- solubles si no es cultiva el record. Temes, que són
títols, ens indiquen les angoixes successives: l’envelliment prematur, l’amor efímer,
la necessitat de fugir del culte als morts, l’obsessió –la condemna– del mal d’insomni,
la fam metafísica («som un desig llençat vers l’infinit», p. 410)..., el poeta no
deixa mai de consignar experiència i de lliurar un combat molt dur amb si
mateix i amb la llengua, i troba perles en l’ostra més recalcitrant, d’una bellesa
estremidora i subtil:
Un guspireig de desig de bes als ulls
que espigolem del recull
Juny 1979, a la pàgina 396. A partir del poema En la mort dels grius comencem a
detectar, com hem dit més amunt, el Rosanes madur. Uns decasíl·labs ja amb una dicció
feta, determinada. Aquí comença el primer brot manifest del poeta amb domini de
l’instrument. Dicció fonda, establerta, intensa i contundent. La veu ja està trempada:
Abatuts herois, àguiles sense ales,
l’estigma d’un déu foll ens marca l’ombra.
És quan
pot dir, lúcid i capacitat per afirmar-ho, amb la força moral que confereix el sofriment,
la malaltia, i el quefer poètic –que és reflexió, és expressió, és necessitat i
és coneixement–, amb el llast d’aquesta aventura de poderosos accents, de densitat
notable, única en la poesia catalana contemporània:
Ara
diem que cal rebutjar lírics excessos,
ho dic sense dubtar gens.
ho dic sense dubtar gens.
©Víctor Obiols
El Coll-Vallcarca,
juny del 2016
![]() | ||
Portada el llibre; podeu adquirir-lo a la plataforma LEKTU, on també n'hi ha disponible una mostra de cost social (cal compartir l'enllaç a alguna xarxa social), que conté el pròleg de Víctor Obiols, la nota liminar de l'editor i més de 20 poemes de Pep Rosanes-Creus. |