D’emboscall a Jesús Aumatell, editor

 

Logo d'emboscall.

Des de finals del XX i tot el que portem del XXI, estem assistint a un desplaçament del significat de la paraula llibre. A principis dels anys 90 tots teníem molt clar què volíem dir amb aquest terme, i no dubtàvem, tampoc, del significat de literatura: el llibre, plasmació impresa d’una obra de creació o científica, constituïa, en ell mateix, una unitat de sentit. Com a tal, s’afegia naturalment al conjunt històric dels llibres (un corpus global en continu creixement), el qual constituïa la totalitat del coneixement humà fins aquell punt.

El llibre ara no sabem què és: si ja els primers anys del nou mil·lenni es parlava de considerar que un llibre era qualsevol producció amb elements discursius (des d’un videojoc a un pel·lícula), ara comença a haver-hi “biblioteques de coses”. Si qualsevol cosa és un llibre, ja no podem fer servir aquesta etiqueta sense especificacions per a denominar el mateix que ara fa vint-i-cinc anys. Hem de dir “llibre imprès” o “llibre digital”. Aleshores, quan el 1998 vaig posar en marxa l’editorial emboscall, poc em podia imaginar com anirien les coses. Amb aquella iniciativa vaig poder materialitzar el meu anhel personal de dedicar-me al que més m’apassionava, la literatura i el llibre com el seu vehicle imperible. Ja he publicat en alguna ocasió les raons per les quals crec que emboscall va tenir un notable èxit inicial; ara vull exposar les meves reflexions sobre les raons del meu definitiu abandó d’aquell projecte.

Crec que, des del moment que vaig començar a produir objectes que eren catalogats com a llibres em vaig adonar, encara que no en fos plenament conscient fins molt de temps després, que estava contribuint a la destrucció d’aquell concepte transcendent que jo mateix tenia de la literatura i del llibre. Si jo podia “fer” (en el sentit de materialitzar, no pas en el sentit d’escriure) un llibre, fer-lo estava ja a l’abast de qualsevol. La degradació –vulgarització– és conseqüència de la democratització: això forma part de l’evolució de la societat humana. Intentar aplicar correccions (esgrimint l’argument de l’excel·lència, romanalla aristocràtica) a aquest procés natural està condemnat al fracàs. És cert que, a mitjà termini, això permet fer la viu-viu als que s’hi emparen; però la simpatia que la seva romàntica defensa de valors decadents desperta en la societat no impedeix que, mentre oficialment es planyi l’ensulsiada de tot un món, dissimuladament però amb fruïció es consumeixin els nous productes que s’ofereixen.

D’altra banda, si bé el plantejament inicial d’emboscall (una plataforma oberta i accessible per a tota mena d’escrits, amb un lax filtre de qualitat, i sense pràcticament restriccions ideològiques ni lingüístiques) tenia sentit en el context del final del mil·lenni (perquè l’accés a la publicació era molt reduït), uns deu anys
després això ja havia canviat, de manera que havien anat apareixent multitud de plataformes que supliren amb escreix aquella mancança. Això, sumat a la crisi econòmica de finals de la primera dècada, va provocar una primera aturada d’emboscall (a les darreries de 2009), seguida de la represa uns mesos després. No és la meva intenció de reconstruir aquell procés, del qual en queden les traces en algunes entrades del bloc d’emboscall, però sí que vull recordar-ne un aspecte, que vaig exposar al text Emboscall esdevé una editorial gonzo: el canvi radical del punt de vista. Passar, doncs, de l’omnisciència (la inclusivitat absoluta, esgrimida en ares d’un ideari de base llibertària) d’emboscall a la subjectivitat de Jesús Aumatell, editor. No es tracta, però, de la recerca de cap afirmació personal —cosa que seria prou legítima—, sinó de l’assumpció realista del compromís amb la tasca. Alhora, l’ús del propi nom permet eludir la qüestió de la “marca”

En resum: l’1 d’octubre de 2017 va suposar per mi un punt de trencament, ja que em resultava insostenible donar continuïtat a emboscall, una plataforma a la pràctica ideològicament neutra, que havia donat cabuda a autors alguns dels quals van aplaudir i justificar la brutal repressió policial espanyola d’aquell dia, i la persecució judicial contra l’independentisme que ha vingut després. Això, sumat a les raons que he exposat abans, em va portar a cessar radicalment l’activitat d’emboscall. Però el fet és que necessito continuar amb alguna tasca, ja que a mi (per l’edat, suposo) m’està vedat el mercat laboral, i el que he fet els darrers 20 anys és això; per tant, és el que més fàcilment puc continuar fent. Per altra part, havia quedat a mitges la tasca d’edició i estudi de l’obra de Pep Rosanes-Creus, així com d’altres iniciatives més personals encetades dins el marc d’emboscall. Però, en la mesura que es tractava, ara, de plantejar-me una plataforma centrada en objectius personals (en oposició al que va ser emboscall, quelcom obert i impersonal), vaig decidir que el més adequat era posar-li el meu propi nom.

Tot això, però, no vol dir que em desentengui del llegat d’emboscall. Si bé actualment concentro la meva activitat en l’edició de l’obra de Pep Rosanes-Creus, estic obert a la publicació de noves obres, i, especialment, a la recuperació de part del catàleg d’emboscall, que en qualsevol cas es faria d’acord amb els autors.

Jesús Aumatell, setembre de 2021