dijous, 14 de juny de 2018

Balada de l'aprenent de joieria que tenia la mare puta, d'Albert Tugues, disponible en format electrònic

Balada de l'aprenent de joieria que tenia la mare puta, d'Albert Tugues, disponible en format electrònic (pdf)

Albert Tugues


Publicada originalment fa dos anys, posem ara a disposició del públic en format digital aquesta obra d'Albert Tugues. 
Portada del llibre.

Podeu llegir un article sobre l'obra al bloc El taller de poesia clicant sobre la imatge de sota:
http://emboscall-eltallerdepoesia.blogspot.com/2016/07/el-foc-more-dalbert-tugues.html 

Per adquirir el llibre, al mòdic preu de 4,99 €, cliqueu sobre el logo de la plataforma digital LEKTU:

https://lektu.com/l/editorial-emboscall/balada-de-laprenent-de-joieria-que-tenia-la-mare-puta/9306









dilluns, 11 de juny de 2018

Novetat editorial: "Les torres del silenci", de Pep Rosanes-Creus



 Novetat editorial: 

Les torres del silenci, de Pep Rosanes-Creus 

Edició i pròleg de Jesús Aumatell

Premi Carles Riba 1999


Les torres del silenci és el llibre que va guanyar el premi Carles Riba de poesia en la convocatòria de 1999. Pep Rosanes-Creus, per motius que Jesús Aumatell (qui ha tingut cura de l’edició filològica de l’obra) detalla a la “Nota introductòria”, va decidir esporgar 21 poemes de l’original; el llibre resultant es va publicar amb el títol de Voltor.

Portada del llibre.

Però Les torres del silenci és un llibre substancialment diferent de Voltor, per dues raons fonamentals:

1) el llibre original està distribuït en tres parts que, a grans trets i molt esquemàticament, podem descriure com:

a) la preparació d'un viatge (primera part), entenent per "viatge" tant el fet concret del periple de l'autor per l'Índia, com, simbòlicament, el "viatge de descoberta" de l'Índia per part d'Occident, cosa que remet, a un nivell mític, a la temporalitat de la humanitat;

b) el "viatge" de l'autor a través de la seva biografia (segona part), lligada a la temporalitat del seu temps històric, tal com expressen les referències a diferents artistes que són models ètics i estètics per a l'autor;

c) el "viatge" concret per la realitat més immediata, que és la temporalitat de l'individu "real" en la seva quotidianitat (tercera part).

2) Voltor, en canvi, es redueix al punt c (de fet, la majoria de poemes de les altres parts van ser sacrificats).

Es tracta d'un esquema exageradament reduccionista, ja que en la poesia de Rosanes-Creus hi ha molts altres nivells de lectura, car tot hi està tan imbricat que no és fàcil fer-ne una descripció precisa i succinta. A més, les tres parts de Les torres del silenci no són estanques, sinó que en cada una hi ha reflexos de les altres.

 

 El llibre està disponible, pel mòdic preu de 4,99 €, a la plataforma digital LEKTU

Cliqueu AQUÍ per accedir-hi.

 





dimarts, 29 de maig de 2018

REBUTJAR LÍRICS EXCESSOS (text de Víctor Obiols)


REBUTJAR LÍRICS EXCESSOS


(text de Víctor Obiols escrit com a pròleg a Trempar la veu, de Pep Rosanes-Creus)




 Exhumar la juvenília és una temptació que tot escriptor pot haver tingut algun cop a la vida. I no sempre és necessàriament encertat. Sovint ens decep o ens fa angúnia llegir primeres provatures. No es fa cap favor a l’autor. Però no és justament el cas i, en això, com és habitual, Aumatell no s’ha equivocat, i ha esmerçat esforços per compilar tot aquest material que el bon lector del poeta osonenc té avui a l’abast. Descobrir aquesta obra ‘prèvia’, com l’ha volguda batejar, amb la humilitat que el caracteritza, és un honor i un present que ens fa Rosanes-Creus. És prèvia perquè és la preparació, l’escalfament, els dits que fa el pianista abans del concert, abans de l’obra de maduresa que, en certa mesura, i això és el que voldria demostrar més endavant amb aquests mots proemials, ja hi és in nuce, ja es prefiguren aquelles línies de força que definiran l’estil i la veu del poeta a partir del que podem considerar el primer llibre de maduresa, que representa la seva entrada en la societat poètica catalana del moment, La venjança de l’eunuc (1993). Aquest volum d’obra ‘prèvia’, encertadament titulat Trempar la veu, dóna la mesura de la construcció de l’instrument i de l’afinació de l’instrument. Un cop trempada, la veu pot parlar amb tota la vigoria i autoritat expressiva i perdurar en l’espai literari. De fet, en els darrers llibres aplegats, que corresponen als anys 1980 i 1981, ja hi podem reconèixer plenament la veu del poeta que, nogensmenys, trobem abans, potser des d’un principi, embrionària, insegura, si voleu, difusa, però s’hi percep d’antuvi una manera de veure el món, una manera d’explorar el jo, el tu i l’ell/ella, i el nosaltres, el vosaltres i l’ells. Una manera, també, de remenar la llengua, i una visió lúcida i desesperançada de la realitat que li ha tocat de viure. Justament els dos darrers llibres, que ja foren inclosos, amb data entre claudàtors, als Cants inespirituals (Obra pòstuma) (emboscall, 2014), tornen a aparèixer aquí com a obra de juvenília: Des d’un cul de bar o En la mort dels grius canvio solitud per havaneres ja estaven inclosos en els Cants inespirituals, dins d’On la nit era negra, i aquest darrer també, juntament amb altres poemes, com «Reflections, de Thelonious Monk» o «Sorra a les ungles», al primer recull de l’«Obra pòstuma», El club dels 7 (poetes morts) de Roda de Ter. Sigui com vulgui, el dia que es faci la recopilació completa serà l’hora d’endreçar degudament tot aquest material. Centrem-nos ara en Trempar la veu – Obra prèvia 1973-1981.

Ja en el primer llibre, Fetus (1973-1976) hi trobem un poema significatiu, tremend –que no tremendista–, és a dir, que fa por, i que meravella per la seva magnitud i violència. En allò que dèiem suara sobre la prefiguració sembla que hi detectem aquí traces sobre el pes feixuc i còsmic de l’existència que ja sent o intueix el poeta en l’adolescència, ¡amb quina lucidesa i precisió –diríem «oximorònica»– parla del temps i de la llum! («un dia [...] molt llarg, clarament/ tenebrós...»:



¡Quin sol més enlairat que llueix avui! 
Cap núvol no gosa enfosquir-lo.

¡I com ens crema tot el cos

aquest sol d’ara! És aspre, cruent
i ens fa acceptar feixugament

un dia llarg, molt llarg, clarament 
tenebrós, odiat persistentment

per nosaltres, car ens fa ser

porucs i ignorants i ens obliga 
a renegar en veu baixa.

¡Quin sol tan enlairat que llueix avui!

...



Però el jove aprenent de poeta planta cara. Perquè ho diu en un poema d’aquell mateix maig: «Caldrà caminar sense tanques als camins./Vull dir existir amb tota l’exuberància.» Quina formulació expressiva més elegant i contundent! I alhora, premonicions que ens deixen amb un esbós glacial als llavis: «I si no goso eixugar-me els ulls/és perquè temo mirar el que m’espera», com si ja pressentís l’ombra d’algun infortuni. I com en tota obra juvenil d’aprenentatge, diverses vetes. Si ja hi flairem un expressionisme, que serà el color dominant (sense haver llegit encara Trakl, probablement, o altres expressionistes alemanys anteriors, com n’és de patent la sensibilitat que l’hi acosta!), o el romanticisme desesperat d’un Nerval, sense l’aura esotèrica de la llengua nervaliana, o, per exemple, com en el següent, un registre irònic, col·loquial i combatiu que recorda un Brecht, posem per cas: «Per poder ser feliç/potser cal posseir/la intel·ligència d’un comptable/amb títol de Professor mercantil...» I tot seguit versos de certa densitat moral, ja en les primeries: «No tens destí sinó camí;/no tens oblit sinó presència deixada enrere.» L’eco pavesià i ferraterià, del qual tant s’ha parlat, ja hi és també, «abans de la lletra»! I amb una maduresa insòlita, prematura!, com en el poema «Dir-te»: «... que no sé si jo sóc encara jo», o «...que si tens por, com jo tinc por,/ podem unir-nos i allunyar-la amb el nostre cant.» Alhora que ja hi ha l’aposta pel ‘cant’ , la poesia, hi ha també la consciència de la fragilitat, el pressentiment de la derrota i ensems el coratge de la confessió: «¡Quanta por tenim!/És trist no saber-ho tot del cert,/no gosar començar cap lluita» (p. 59). Li sembla aplicable aquell joc d’enginy de Borges, quan diu que és ell que ha influït Plató, Shakespeare, Goethe o Cervantes. Com quan, en els meus anys anglesos, i retraient- me davant de la meva amiga de Bristol, Judith Willis, les meves llacunes en la lectura de Shakespeare, m’etzibava: «No et preocupis. N’hi ha prou amb respirar els aires de la contrada.»

Tan aviat com el 1974 hi ha troballes molt valuoses, com en el poema «Dia a dia...»: «i el calendari es fot, dia a dia, de tu» (p. 67). Ja es fa present, i no duem ni seixanta pàgines de lectura (de quatre-centes vuit, us recordo), una fonda vibració de sentiments purs, una mena d’ètica dels sentits i dels afectes. Hi palpita, com dèiem fa un moment, un rerefons profundament romàntic, però és d’un romanticisme alhora ingenu i primigeni, inaugural, no passat encara pel sedàs de la literatura. Que a voltes arriba a ser escruixidor, fins al nihilisme: «Tu, jo. No tenim cap significat./No existim. Hem somiat. Ens hem somiat.» («Amarga i dolça buidor», p. 69). I també, en aquest estadi primicer, una elaboració moral digna d’una persona viscuda: «Deixa que aquesta/inoïda innocència/sigui inquilina/dels nostres esperits» (p. 74). «Tot se me’n va» diu en el poema «No-res» (p. 78). Hi trobem una voluntat tenaç d’autoanàlisi, de descripció de les emocions que ja perfila una mica com serà el poeta madur, pavesià i elegíac, atent als moviments del cor. I tot, com dèiem, «abans de la lletra». I tanmateix, encara que l’aprenentatge literari ja devia començar aleshores, les empremtes personals, gairebé podríem dir genètiques, hi són visibles. Cosa que ens permet d’afirmar que aquest nihilisme adolescent prototípic ja duu una petjada que el fa diferent; ja és, per dir-ho així, rosanesià. Apareix, ara i adés, aquesta constatació de calat moral  fondo: «I, mica en mica,/prens consciència/del teu estat d’home.» La versificació no és del tot segura encara, hi ha adjectius anteposats al nom, signes de la llengua urgent i a voltes descurada típics de l’adolescència, però no ens és llegut de fer de mestretites escorcollant una obra de juvenília. És massa fàcil, injust i impertinent, de més a més. El nostre objectiu, ja ho hem dit, és trobar les traces del poeta futur.

En un poema sense títol del gener del 75 («Sovint ve a mi una mena de somni», p. 89) hi trobem ecos de la lectura de l’«Assaig de càntic en el temple» de Salvador Espriu, (que retrobarem més endavant en un altre poema, «Perquè em veig impotent» (p. 167), tot i que no es tracta de fer una cerca sistemàtica de referents sinó de copsar aquestes línies de força que ja apunten el caràcter del poeta futur. Just acarat a aquest poema, per exemple, trobem «Amb els nostres llapis» (p. 90), que és una extraordinària mostra de la inventiva rosanesiana, una mena de poètica genial, on els llapis els permetria (als ‘camarades més fidels’, és un ‘tu i jo’) esbossar fruites, i mossegar-les, com si l’art tingués el poder màgic de fer realitat el desig. Però «passa que tu no tens llapis/i passa que jo no tinc llapis». Tanmateix el poema no es clou en la pura desesperança: «Tenim la llibertat de voler cercar-los.» A continuació un poema que l’emparenta (no és l’únic) amb un dels seus ‘mestres’, amb qui comparteix més d’una característica, a part de ser veïns rodencs, Miquel Martí i Pol, que àdhuc li prologà un llibre. Hi trobarà en Martí i Pol aquesta magnitud d’ànim que l’ajudarà a no defallir en els moments més foscos. Ens referim a «Al despatx, un dissabte al matí», un poema de tema ‘laboral’, de regust crític, sarcàstic, gairebé kafkià. I poques pàgines després, un poema d’amor ingenu, d’un candor tan pur que esbalaeix («Cama- rades i amants»). Hi tornarem.





XIULANT TONADES MELANGIOSES D’AMORS SENZILLS...



La poètica del desideràtum, la poesia com a talismà, com a llàntia màgica de la qual ha de sortir el follet que tot ho pot transformar. Potser la grandesa de la poesia és que, si passat el temps no s’han acomplert els desigs, i la realitat ha recruat, la permanència d’allò escrit reverbera i ressona, i és un guany. Així succeeix amb moltes pàgines d’aquest Trempar la veu. D’un present històric que és un futur compost, d’això viu la poesia de joventut. Fem un esforç, de nou, des de la ‘saviesa’ literària –que més que esforç és pura indagació desultòria i àdhuc divagadora–, de detectar ecos, que potser són simples coincidències, sinó concordances o rastres de lectura. Així a «Fogueres, fang», quan clou el poema amb el tercet



No hi ha ales que puguin bategar en nom teu.

I, encara, restes inconscient i covard

amb els peus ben enfonsats en l’espès fang.



Tenim la temptació de suposar l’Albatros bodelerià, l’impotent que ha comès l’error –enganyat– de ‘baixar’ al món terrenal en lloc de mantenir ben amunt el vol majestuós del poeta, però la imatge final dels peus enfangats és d’un realisme expressionista que sembla ben bé de fabricació pròpia –o  en qualsevol cas, pertanyent, en connivència experiencial, a un expressionisme universal i col·lectiu. I ben aviat trobem, en un poema programàtic, «El missatge de l’ocell», l’ocell com a al·legoria del missatger, del portador d’averanys, que acaba dient, solemnement: «Crec en la nua possibilitat de viure./Tinc ales; vull ser lliure: sobreviurem.» La divisa és forta, però no oblidem la pregunta que ha quedat penjada enmig del poema, que és una pregunta existencial fonamental, autèntic leitmotiv de tota l’obra: «¿Què podem fer amb el nostre neguit?» Aquest vers podria molt bé resumir tota la poètica rosanesiana. Però no gaire més enllà –som encara al març del 75–, hi trobem un «Poema d’amor» (p. 110) que diu: «hi ha un amor de tots/per a tots./Des de tu i des de mi/estenent-se per a tothom.» Panteisme amorós com a motor universal: és la grandesa del qui aprèn a portar el sofriment amb dignitat. Però encara haurem de retrobar poemes d’‘ingenu amor’, com el «Poema d’amor en dues parts» (p. 115) que té versos d’un lirisme exquisit i corprenedor, com aquests:



És tesa la nit

i suau el nostre caminar.



Seguint la ruta ens sembla que es va refermant la sospita d’aquest calidoscopi poètic, on es consoliden unes línies, i una veu cada cop més gràvida i punyent, però... amb aquestes llambregades de lectura?, formulacions felices amb –o sense!– eco intertextual? Tant se val, s’hi van succeint les imatges i les troballes, en doll. Perquè en un poema de factura elegíaca i àdhuc pessimista, rosanesià sense cap mena de dubte, «Després del diumenge» (p. 121), hi pesquem: «...Però tu saps/que, si volem, podem matar el dilluns/i fugir amb la festa a l’esquena», que ho podia haver escrit, perfectament, Joan Brossa, d’estètica ben allunyada de Rosanes-Creus. I, nogensmenys, ben a la vora –quina gamma!– hi trobem un poema escruixidor, «Sense cap mot», una peça d’antologia on s’hi pesquen perles que hom diria que es troben en un punt de confluència entre Maragall i Èsquil:



Amb l’absoluta impotència dels orbs 
davant del sol que ens enlluerna.





LA URGÈNCIA EXPRESSIVA



Hem parlat de les possibles hesitacions en la versificació, però podria ser un error de percepció. Com cartes d’amor adolescent, amb versos que són entre prosa trinxada i inici d’intuïcions compositives de recurrència rítmica, sense encara consciència orgànica de vers però ja a la recerca d’una música pròpia, que s’imposa des d’un tarannà personal, el poeta desenvolupa la seva escriptura sense excessives preocupacions formals, la prioritat de la qual és, com ja vam dir en algun lloc respecte dels Cants inespirituals, a la manera de Vinyoli, un ‘crit escrit’. Ho rebla en poemes com «No em sap greu el poema que no he fet», amb certa innocència i candor, un desig verament ecumènic, gairebé evangèlic, d’‘amor universal’: «perquè hi ha una tasca a la terra/que cal realitzar aviat: aconseguir/que  tothom mengi  a  la  mateixa taula,/que tothom pugui saber de debò què és/la vida. I jo sé que junts ho podem fer.» No oblidem que som encara a l’agost del 75.

Caldrà que algun hermeneuta, algun dia, posi ordre en aquest univers rosanesià, perquè el concepte de  l’amor mateix, per esmentar només un dels grans temes de l’obra, no és pas fàcil d’escatir. Hi ha un poema que ho il·lustra prou bé, titulat «T’espero a la cantonada» (p. 142). La complicitat que el poeta sap que existeix amb l’estimada és d’una potència extrema. Són «ocells nocturns/que alcen el vol i s’alliberen de tot». L’amor és un filtre màgic que transforma. Però el que és curiós és el que els fa còmplices: «Perquè a nosaltres ens uneix/un estrany sentiment de quietud,/d’assossec, que ells no coneixen./I els dits, calmadament/assoleixen l’esbós de l’amor/en una abraçada duta a terme amb lentitud.» Un poema que acaba de manera enigmàtica. La comprensió dels amants està per damunt de la comunicació verbal, es basa en el silenci i en l’amor dels cossos, i només el vent i la nit en seran testimonis. El tema no s’esgota aquí. En un altre poema, «Parlo d’amor, d’estimar- nos» (p. 149), diu: «Amor: estimar-te/no és només això i és tot això.» Hi ha un esplet expressiu tan càndid i tan cordial, i tan original alhora, que ni un Salvat-Papasseit, que és de tanta puresa, arriba a aquest punt de tensió. Com quan defineix tan bé l’adolescència, ell que l’està vivint, en un poema també d’antologia («Petita història d’un vespre d’abril», p. 138): «...l’adolescència, trista/enyorança de tot, llueix als ulls/de qui la viu i la porta a les mans:/ara, nosaltres...»

I el juny del 76 es produeix una petita eclosió, en aquesta sostinguda recerca del saber amorós consignat poèticament. És en el poema «Encara sento l’olor d’herba», on diu: «No existia el somni sinó/la neta certesa del goig/d’estimar, gosats i rebels.» I la intensitat s’esplaia encara en els poemes següents, «Cavall sense genet» o «¡Eren tan bells els arbres volant!». La descarada eufòria hormonal troba expressió en el vers.

Després anem descobrint tons i formes que enriqueixen el paisatge poètic de Rosanes d’una manera gradual i insadollable. Ocorre en una ampliació sorprenent i original del suara esmentat expressionisme, tan a prop també, d’alguna manera, d’un realisme centreeuropeu ple d’humor de l’absurd, de metafísica angoixant, d’esmolat despullament astringent i alhora catàrtic. Un exemple: «Bevia una cervesa» (p. 157), amb versos tan il·lustratius i colpidors com aquests:



Van netejar la cambra

i van posar ordre a totes les coses, 
perquè el mort es trobés ben bé

en la seva mort.



I encara més ampliació, en una nova funció, la de poeta ‘social’, poeta del poble: la «Carta a un camioner» (p. 146), una carta corprenedora, emotiva, una carta a un obrer, company accidental de treball que ha desaparegut, potser per sempre, de la vida del poeta, qui vol deixar una estela commemorativa a un ‘home’, un anònim que esdevé, així, etern i perdurable en un poema, perquè l’evoca i l’anomena. També aquesta és una valuosa funció de la poesia, com la consignació satírica i kafkiana del sinistre món laboral que, un cop més, l’abassega, a «Al meu comptable» (p. 166) («...Que  també  hi  ha  coses  belles/fora  de  les  fitxes  dels proveïdors...»). En el realisme de distància curta hi ha sempre la possibilitat d’una catapulta cap al metafísic, a la manera d’allò tan vinyolià de «la vida no viscuda», com a «S’ha apagat el cigarret» (p. 154):



¿Te’n queda cap més, de cigarret?
Si goses, encén-lo

i no el deixis consumir al cendrer.

Més tard potser podrem fumar junts.

O cap a un realisme vallejià sense concessions, proper també al didactisme lúcid d’un ja anomenat anteriorment Bertolt Brecht: «El gos és mort,/porta tota la mort carregada al damunt/de la seva ja inútil solitud» («Gos mort», p. 172).





ESCENES



En el decurs de la lectura ens van colpint escenes de les quals se’n desprenen, ací i allà, sentències morals a partir del jo líric que van deixant fites indefugibles. En el poema dedicat «A Miquel Martí i Pol» hi trobem un vers, també, clarament programàtic:



Si hem d’emmudir, que sigui cantant.



La resignació còsmica, esquitxada d’ironia i àdhuc d’humor, combinada amb un laconisme d’intensitat variable, no pot desempallegar-se mai, però, del teló de fons d’una infinita tristesa. I tanmateix, la poesia, entre aquesta expressió cordial directa i uns ecos inevitables del munt de lectures del poeta jove (aquí, segurament, Riba) fa el seu camí: «...S’esllavissa/la  tristesa  pel  meu  cos./Cos  avall.  Carn/ endins. No deixis de tocar la guitarra, amic» («Des del tren», p. 189), perquè hi ha sempre aquest «Desig trencadís de poder viure» («Matí d’abril», p. 199).

El cultiu d’aquest realisme esmolat, de línia clara, dóna, de sobte, fruits d’intensitat notable. Un poema també per figurar sens dubte en una crestomatia seria «La dona que tallava l’herba» (p. 203), que acaba així:



Dos ocells van ratllar  
l’atmosfera d’aquella
tarda quieta i es van allunyar 
després. La dona tallava herba 
i la posava en un cistell,
vell també. La tarda era immensa.



Avançant, arribem a Sorra a les ungles, un llibre que arriba al 1976, any seminal. L’ombra de Gabriel Ferrater ja hi és present. I, amb tot: «No et calen tant els llibres sinó/saber al marge de quin  camí/t’agradaria poder reposar»  (p.  271). Alguns títols d’aquesta època ja són indici suficient de l’atmosfera vital: «El gest del risc» (p. 277), «La dificultat de viure» (p. 278), o l’escruixidor «Tèrbola imatge» (p. 279). Els llibres següents, Combat ineludible, Els papers de Nicanor Garcia, Crònica d’una borratxera tenen, potser, un valor més testimonial. En un poema com «Crit foll», tanmateix (p. 361), hi trobem perles retòriques que fan esbossar un somriure als llavis: «Visc crepuscles occits/per ganivets de sang.» Quin meravellós apariat! Potser havia llegit el Celan d’Antoni Pous!, però, en no conèixer aquests versos, no els vam poder incloure en l’article «La sang i la posta: un cas d’analogia poètica», dins de Miscel·lània Ricard Torrents: Scientiae patriaeque impendere vitam (Eumogràfic, 2007, UVic).

En un «Assaig d’autoretrat» (p. 400), ja l’any 77, trobem aquest  inici significatiu:



L’oblit no m’allibera del passat
i el record no m’hi lliga.



Per tant, cap estratègia no ens permet de renunciar del passat, que sempre torna, tot i que els llaços no són indis- solubles si no es cultiva el record. Temes, que són títols, ens indiquen les angoixes successives: l’envelliment prematur, l’amor efímer, la necessitat de fugir del culte als morts, l’obsessió –la condemna– del mal d’insomni, la fam metafísica («som un desig llençat vers l’infinit», p. 410)..., el poeta no deixa mai de consignar experiència i de lliurar un combat molt dur amb si mateix i amb la llengua, i troba perles en l’ostra més recalcitrant, d’una bellesa estremidora i subtil:



Un guspireig de desig de bes als ulls



que espigolem del recull Juny 1979, a la pàgina 396. A partir del poema En la mort dels grius comencem a detectar, com hem dit més amunt, el Rosanes madur. Uns decasíl·labs ja amb una dicció feta, determinada. Aquí comença el primer brot manifest del poeta amb domini de l’instrument. Dicció fonda, establerta, intensa i contundent. La veu ja està trempada:



Abatuts herois, àguiles sense ales,

l’estigma d’un déu foll ens marca l’ombra.



És quan pot dir, lúcid i capacitat per afirmar-ho, amb la força moral que confereix el sofriment, la malaltia, i el quefer poètic –que és reflexió, és expressió, és necessitat i és coneixement–, amb el llast d’aquesta aventura de poderosos accents, de densitat notable, única en la poesia catalana contemporània:

Ara diem que cal rebutjar lírics excessos, 
ho dic sense dubtar gens.





©Víctor Obiols

El Coll-Vallcarca, juny del 2016
 







Portada el llibre; podeu adquirir-lo a la plataforma LEKTU, on també n'hi ha disponible una mostra de cost social (cal compartir l'enllaç a alguna xarxa social), que conté el pròleg de Víctor Obiols, la nota liminar de l'editor i més de 20 poemes de Pep Rosanes-Creus.





dilluns, 23 d’abril de 2018

Presentació de "Trempar la veu", volum d’obra poètica juvenil de Pep Rosanes-Creus

Presentació de Trempar la veu, volum d’obra poètica juvenil de Pep Rosanes-Creus

per Francesc Codina


(Vic: Llibreria Muntanya de Llibres, 14 de juliol de 2016)

La lectura de l’obra poètica de Pep Rosanes-Creus que presentem avui ha suposat per mi una descoberta positiva. Començant pel títol, Trempar la veu: Obra prèvia (Poesia 1973-1981), que és un encert, és molt precís. Atenent algunes accepcions transitives del verb “trempar” consignades al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, com ara “1) Donar (a l’acer, al cristall, etc.) el punt de duresa i elasticitat que necessiten per a certs usos”, i “2) Tallar (una ploma) de manera que serveixi per a escriure”, el títol indica que es tracta d’un volum que recull la producció poètica de tot un període d’aprenentatge que abasta de l’any 1973 al 1981.

Cartell de la presentació.
Pep Rosanes-Creus és nascut el 1957; per tant, els primers textos recollits en aquest volum són de quan tenia 15 anys; els darrers, de quan en tenia 23 o 24. Són, doncs, poemes de joventut; en algun d’ells, l’autor utilitza el terme adolescent [o adolescència]. Aquest volum d’obra completa de la poesia de Pep Rosanes-Creus connecta amb un altre volum que, també publicat per emboscall fa un parell d’anys, recollia els llibres d’aquest autor que ja havien vist prèviament la llum. El seu títol és Cants inespirituals: Obra pòstuma, i la seva datació és més complexa: dins de claudàtors consten els anys 1975-2006, que indiquen el període en el qual es van escriure els textos, i fora claudàtors es consignen ens anys 1991-2008, que és el període en què es van publicar les obres. 

Calia esmentar aquestes singularitats dels dos volums d’obra completa de Pep Rosanes-Creus perquè entre ells hi ha una unitat tan forta que comporta moments de solapament: hi ha textos que figuren en l’obra prèvia i que es reiteren en l’obra pòstuma. Personalment, interpreto com un joc irònic la divisió de l’obra en prèvia i pòstuma…, com una mostra de sentit de l’humor que, tenint en compte que hi ha obra inèdita de l’autor posterior a la que s’inclou al volum Cants inespirituals, pot encara continuar amb etiquetes com ara Obra post-pòstuma…, o Obra ressuscitada… En tot cas, hi ha poemes, parts de poemaris, o fins i tot poemaris sencers que trobareu en tots dos volums; això és un encert perquè no es podia desfer la coherència de l’obra de joventut eliminant-ne les parts que havien estat incloses en llibres ideats i construïts molts anys després. 


En qualsevol cas, el contingut del volum que presentem és majoritàriament inèdit, llevat d’alguns textos que havien circulat, en el seu temps, en cercles reduïts, aplegats en “edicions”, normalment col·lectives, fetes amb ciclostil o fotocopiadora, com era força habitual en l’època. Trempar la veu té més de 400 pàgines, i el componen 13 conjunts de poemes, que no enumeraré per no allargar-me, tot i que em referiré a algun d’ells en concret en el curs d’aquesta presentació. El títol del primer conjunt és Fetus, i inclou textos escrits entre 1973 (repeteixo, als 15 i 16 anys de l’autor) i 1976. En total són 126 poemes, cosa que suposa gairebé la meitat d’aquest volum. És una etapa en què Rosanes-Creus encara no fa llibres o poemaris: feia poemes (tot i que, després, alguns d’aquests poemes seran recuperats i integrats en llibres); com indica el títol, es tracta d’una etapa embrionària. Les altres 12 seccions, en canvi, totes elles, en comparació amb la primera són molt més reduïdes –per exemple, la segona, que és una de les que a mi m’agrada més, Interpretació poètica, que aplega poemes de 1974 a 1976– i lligades: comencen a ser poemaris, o, si més no, esbossos de llibres. A partir de la novena d’aquestes seccions, Nocturn, escrita entre 1978 i 1979, fins l’última, amb poemes datats l’any 80, ens trobem poemes organitzats de forma molt més construïda; de fet, aquestes seccions seran recuperades per incorporar-les com a parts de llibres elaborats força anys després. Es tracta, doncs, d’obra d’un període d’aprenentatge que, malgrat hagi estat recuperada en llibres publicats posteriorment, és un encert presentar-la en el context de la seva producció original, que correspon al període juvenil –de formació– de l’autor.


Havent parlat del títol i de l’estructura, centrem-nos ara en el text i el context. Com deixa molt clar, al pròleg, Víctor Obiols, aquest llibre registra un progrés, una evolució: la veu cada vegada és més afinada, més temprada, més madurada. És un procés d’aprenentatge poètic que s’encavalca sobre un altre aprenentatge, més difícil que el d’escriure –que ja ho és prou–: el de viure. De fet, hi ha un aprenentatge de la vida, cosa de la qual el mateix poeta n’és conscient; hi ha un poema que es titula justament “Aprenc l’amor”, que és una de les fites importants que et planteja la vida. Escriptura i vida van, doncs, molt lligades, cosa que Jesús Aumatell, al pròleg a Cants inespirituals i al de l’antologia Cuerpo ausente, insisteix a remarcar. Convindria aprofundir en aquesta relació: el lector hi trobarà poemes esperançats, poemes desesperats, altres que traspuen serenor… La vida humana és una barreja, i tota biografia en presenta una mena de resum esquemàtic; però la vida real és un garbuix de fets, de sensacions, d’impactes, d’oblits, de records, de sentiments indefinibles, de desitjos insatisfets, d’alegries desbordants, de rauxes, de desídies, d’entusiasmes i de decepcions, de neguits i de serenor… Molt sovint, aquest devessall de fets, sensacions, sentiments, ens arriben juxtaposats, barrejats, solapats: això és la vida. La biografia és prosa: tendeix a la coherència, a l’establiment d’èpoques, de períodes; però la vida no és una biografia; la vida és poesia: tendeix al deslligat, a un cert desordre. Un poema líric, o un grup de poemes lírics connectats, és coherent, això sí, amb un estat del subjecte en relació amb unes sensacions, unes experiències. Però el conjunt d’una obra poètica, com ara la que presentem avui, és plena de discordances, de contrastos: hi ha alegria, ràbia, esperança, desesperança, perquè és un reflex de la vida. I això és especialment així en el cas d’obres escrites en l’etapa de l’adolescència i primera joventut, període d’obertura al món i als altres, com és el cas d’aquesta, que reflecteix set anys de la vida d’una persona, durant els quals passen moltes coses, i moltes coses fortes: per exemple, l’entrada al món laboral, l’amor, el sexe, l’amistat, l’alcohol i altres substàncies estupefaents, la lectura d’un poema que t’impacta (no perquè t’hi obliguin, sinó perquè el descobreixes, sovint a través d’un amic), la mort, etc. I, a més a més, en molts casos, com són els de les persones que no rossolen per la vida, sinó que la intenten abastar, constitueixen uns anys de neguit existencial –passeu-me l’expressió, que faig servir perquè ens puguem entendre–. Aquestes persones inquietes s’interroguen sobre què hi hem vingut a fer, al món, com m’hi puc instal·lar, com he d’afrontar el pas del temps, com puc gestionar la insadollabilitat del desig humà. En un dels poemes trobem un vers que diu “¿què podem fer, amb el nostre neguit?”; doncs podem fer això, això que ha fet Pep Rosanes-Creus al llarg de la vida, i molt intensament ja en els anys que escrivia els poemes aplegats en aquest llibre: expressar-lo per mitjà de la paraula poètica. 
Portada del llibre.

Per tant, aquest és el contingut del volum. Però volia fer també una consideració de tipus sociològic i històric. Estem als anys 70, en el post-maig del 68, després del que va ser, especialment per la gent jove d’aleshores (jo soc una mica més gran que Rosanes-Creus, vaig néixer el 54) una sacsejada molt forta: el consell de guerra de Burgos, que va provocar tot un seguit de mobilitzacions l’any 70, inaugurant un període que encara viuria, l’any 74, les cuejades del règim, amb diversos assassinats, com el de Puig Antich. Això xocava amb una joventut que estàvem influïts pel que passava al món i ens ho qüestionàvem tot. Eren uns moments en què la poesia, a Catalunya, tenia un paper social important –per exemple el Festival del Price–, i en què figues com Salvador Espriu o Gabriel Ferrater o J. V. Foix esdevenien referents; i una figura com Miquel Martí i Pol començava a emergir (en aquella època, com és sabut, no tenia la consideració de “poeta nacional” que se li ha atorgat després)... Una època en què poetes com Segimon Serrallonga o Josep Grau o Lluís Solà encara eren força –diguem-ne– “secrets”, “amagats” o “poc coneguts”. D’altra banda, es dona també un fenomen, que Maria Mercè Marçal va saber expressar molt bé en el poema “Divisa”; a banda de la condició femenina, vull referir-me a les altres dues condicions que, per determinació de l’atzar, compartim amb l’autora: haver nascut de classe baixa i de nació oprimida. No sé si Rosanes-Creus, abans d’escriure en català va fer temptejos en castellà [Pep Rosanes-Creus, present a la taula, respon que efectivament, va escriure almenys un text en castellà (actualment extraviat) abans de fer-ho en català; es tracta d’una redacció feta en el marc escolar, en uns anys en què no s’hi podia aprendre l’idioma del país; el poeta diu que va aprendre català en cursos que impartia a Roda de Ter, a casa seva, Miquel Martí i Pol]. Per tant, es tracta d’una generació que, quan començava a escriure, es trobava que no tenia el mínim domini necessari de la llengua, ja que no l’havia adquirit amb la cultura literària bàsica, sinó que va haver de lluitar per obtenir-la fora de l’escola. A part d’això, hi ha un altre fet que volia remarcar: en aquells anys 70, per primera vegada, potser no de manera massiva però sí significativa, joves d’extracció social baixa (de la classes treballadora i/o menestral), van poder accedir als estudis universitaris [sense necessitat de passar per seminari]. Això va suposar un gran esforç i sacrifici personal, cosa que també apareix en la poesia juvenil de Pep Rosanes-Creus, que viu l’experiència del treball alienant, fent factures o carregant camions, experiències per les quals jo també vaig haver de passar; per això m’identifico especialment amb els poemes que en parlen. En conseqüència, quan aquí trobem algun poema “social”, no és perquè se seguís una doctrina que recomanava d’escriure’n, sinó perquè l’autor vivia aquesta realitat. Era un moment de canvis socials, cosa que provocava una consciència i un desig de no voler viure com havien viscut els nostres pares. Però no sabíem com viuríem, encara. Crec que això és un fet generacional, d’aquell moment del final del franquisme i de la transició, que aquí he sentit reproduït.

Entrant ja en el recorregut del llibre, permeteu-me que llegeixi fragments d’alguns poemes. Un dels primers, sense títol, datat el maig de 1973, quan l’autor té 15 anys, diu així:

Digueu-me de què em servirà
llevar-me a les set cada dia
per anar a treballar,
fer factures i lletres i fitxar
quan arribo a la fàbrica
i quan en surto. De què em servirà
fer el que em mana un carregós
comptable i ordenar ma vida
segons un estúpid horari.
[...]
I, ai, digueu-me de què em servirà
escriure aquests versos,
mentre el fàstic se’m fot
i digueu si no valdria més
deixar-ho córrer tot, engegar
el món a fer punyetes i plegar
d’existir amb tanta buidor. (p. 30)

En aquest text, que és dels primers, l’home ja hi és; l’escriptor, també: per la sintaxi, pel lèxic; el poeta –espero que l’autor no em renyi– encara no del tot: hi falta la música, hi falten les imatges, a aquest text. Això vindrà després. 

Però és que un any després, el desembre del 74 –encara forma part d’aquesta primera secció, Fetus–, trobem un poema, també sense títol, que llegeixo sencer:

Coneixem la llavor dels mots
en el mot mateix. Però estem
tan espantats que no gosem parlar.
I la terra espera la llavor.
I nosaltres no sortim de casa.
Per això, demà no recollirem cap fruit.
I els mots moriran sense haver nascut,
perquè ningú no els haurà fet viure. (p. 79)

Això és un any després: aquí ja hi ha el poeta. El poeta que reflexiona sobre la paraula: sobre la força, la insuficiència i sobre la valentia o la covardia de la paraula. 

Encara d’aquesta primera secció, us en recomano un poema que a mi m’agrada molt, es titula “Carta a un camioner” (p. 160-162); és un poema relativament llarg. El recurs a la carta Pep Rosanes-Creus l’utilitza bastant al llarg de la seva obra, on trobem cartes a amics i amigues, de vegades sense estar explícitament enunciat al títol del poema, com per exemple el que adreça a Miquel Martí i Pol, que té forma gairebé d’epístola… Llegeixo, doncs, el principi i el final de “Carta a un camioner”:

T’escric des d’una tarda de juliol,
amb les finestres obertes, Pepe.
Ara que els camps s’han colrat
sota el sol, et penso i et veig
amb les imatges d’ahir. Qui
sap on ets, per quina carretera
assolellada estàs conduint
el teu camió, a quin bar
t’has aturat a beure una cervesa.

Hi ha una evocació d’aquest camioner, amb qui l’autor va coincidir en una feina, i van tenir una conversa. Ara, l’autor, que també beu una cervesa, acaba el poema amb aquests versos: 

… ¿En vols
beure una? Et convido, absent.
I silentment t’imagino. Voldria
que acceptessis aquesta carta
que mai no llegiràs com un petit
homenatge: el petit homenatge
que jo he fet per a tu, Pepe,
camioner d’ofici. Sobretot home.

Tot el text es magnífic; es podria classificar de poesia social, com correspondria a l’època, però escrita no pas perquè era el que tocava, la moda, sinó perquè l’autor ho vivia.
Hi ha una secció, la segona del llibre, que m’agrada especialment, titulada Interpretació poètica, precedida per un breu text introductori en què Pep Rosanes-Creus diu que ha volgut “guaitar enfora”. La seva poesia mira molt endintre; el “jo” hi és molt present; en aquesta secció, però, el poeta guaita enfora, i veu petites coses que són molt potents, que porten molt significat. En llegiré un poema, breu, que després reapareix en un dels primers llibres aplegats a Cants inespirituals, que es titula “M’agradaria ser arbre”: 

M’agradaria ser arbre:
arbre gegantí, arbre en la serra
més agresta, amb neu, amb sol,
amb fulles perennes. Arbre.
Miraria les albes llampegants
de formes indefinibles i les postes,
sobreïxents de coloraines.
I viuria amb les branques ben esteses,
com un arbre que vol oferir empara
a tota mena d’ocells. Arbre.
Arbre vestit amb travada escorça,
que no tem ni pluges ni llamps.
Jo, només un arbre. (p. 179)

D’aquesta mateixa secció, el poema, extraordinari, crec que també recollit en llibres que foren publicats posteriorment, que es titula “La dona que tallava l’herba”:

Tallava herba, segurament
pels conills; herba verda, tendra.
Duia un davantal de color gris
al damunt del seu vestit negre.
Els seus cabells eren blancs,
d’un blanc de neu que mai ningú
no ha trepitjat. Era una dona
vella, i estava tallant herba
al costat de la carretera.
Queia un sol massís, d’estiu, damunt
els marges polsosos i el vent
bressolava l’herba verda i alta,
mentre acaronava les cames
de la dona, ocultes sota unes
mitges fosques. Dos ocells van
ratllar l’atmosfera d’aquella
tarda quieta i es van allunyar
després. La dona tallava herba
i la posava en un cistell,
vell també. La tarda era immensa. (p. 187)

És un poema extraordinari. Hi ha un recull que, dins el conjunt d’aquest volum, mereix un esment especial; és el que porta per títol Institut Vic 1975, que recopila els poemes de Rosanes-Creus que formaven part d’un llibre escrit conjuntament amb Jordi Bardolet. Aquest poemari de l’institut, un motiu en principi circumstancial, és en realitat un poemari sobre l’amistat, sobre la companyonia, una relació no exempta de dificultats i de conflictes. Dels primers anys de l’institut de Vic se n’han explicat moltes històries, moltes anècdotes, però aquí Pep Rosanes-Creus en dona un altre aspecte, el de l’amistat i la identificació generacional en aquest context hostil del franquisme tardà i de la transició. Hi ha tres poemes, que van seguits, el primer dels quals porta per títol “Jo”, el següent “Vosaltres” i el tercer “Nosaltres”:

JO
Havia restat a les fosques
fins aquest mateix moment.
Sols era un col·laborador callat
que gestava el seu esforç en solitud.
I vaig comprendre que calien totes les veus.
I vaig voler saber parlar.
I vaig dir.
I vaig comprendre que calien tots els gestos.
I vaig voler gosar actuar.
I vaig fer.
I era, encara, el silent company,
que camina parlant poc.
I vaig aprendre a fer ús dels mots.
I vaig sortir una mica del silenci
lluitant,
amb tota la força, amb tota la força
d’aquell qui assaja com emprar uns mots nous.

VOSALTRES
Us he vist a les classes,
pels passadissos,
parlant,
caminant,
i no ens hem dit res.
I he sentit cruel tanta indiferència.
Per això m’agradaria poder-vos conèixer
i no continuar en aquesta eterna desconeixença.
Esdevenir plenament companys.

NOSALTRES
Jo, en el silenci i en la paraula,
vull viure.
I conviure amb vosaltres.
Poder dir: nosaltres. (p. 225-226)

Per anar acabant, faig un salt i passo a una de les últimes seccions, titulada Nocturn, recull de poemes escrits entre 1978 i 1979. Aquesta obra, com diu Víctor Obiols en el pròleg, ja és de plena maduresa, una maduresa molt jove; personalment, d’aquesta part de l’obra de Pep Rosanes-Cresu, no només d’aquest volum dedicat a la seva poesia juvenil, sinó incloent-hi també l’obra de maduresa, és de la que em sento més proper. De fet, aquest recull va ser incorporat, sense variants, a un llibre de 2004, La Rosa de joves, cosa que indica la seva vigència. A Nocturn, doncs, s’hi barregen aspectes de la vida, l’amor, i també l’escriptura que busca deliberadament de construir un llibre. Els poemes, si bé no tenen títol, tenen numeració en xifres romanes; vull acabar llegint-ne algun, per exemple el poema XIII:

Surts del llit i et vesteixes i te’n vas
i encara que novament vens i em beses
sé que te’n vas i sé que el comiat
és definitiu, inevitablement.
Quan tornem a veure’ns serem uns altres
i res no es repetirà ja mai més. (p. 362)

Cap al final, la secció XX, hi ha un dístic, dos versos que fan referència a aquest autoobservar-se sempre, amb una formalització molt precisa poèticament:

Ni vull el mirall ni el trenco: hi visc.
M’hi projecto, i enllà d’ell sé besar. (p. 363)

I els dos últims fragments versen sobre la relació entre el llenguatge –la poesia– i l’experiència; diu el XXVI, que és el penúltim:

Els mots em són autoretrat fal·laç.
M’importa molt tenir-ho clar, i dir-ho:

la gran traïció, cal constatar-la.
I consumar la contradicció. (p. 365)

És a dir, malgrat ser conscient que es tracta d’una contradicció, el poeta escriu. I l’últim poema, el XXVII, després que els amants s’han dit adéu,

Sense tu ha quedat buida l’andana.
Només jo hi soc: la meva solitud,
lentament, ja va deixant d’angoixar-me.
Ara, al cafè de l’estació,
hi escric versos que no em basten, callo
a mitges perquè no sé dir-me tot. (p. 365)

Hi ha una part que, malgrat tot, la poesia la pot dir.
Constato, per acabar, que aquesta poesia recull moltes influències, dues d’especialment importants: la de Miquel Martí i Pol, molt proper a l’autor, i la de Gabriel Ferrater, que el va ajudar a atènyer un nivell de dicció poètica en aquest procés de “trempar la veu”. Sens dubte, el llibre Les dones i els dies va influir molt els poetes joves, i en Pep Rosanes-Creus va deixar-hi una empremta. I acabo tornant al subtítol d’obra prèvia: jo em quedo amb el substantiu. Això és una obra –prèvia– però amb grans moments de bellesa, d’emoció, de contingut. Recomano als presents que, si no ho han fet, llegeixin aquesta obra, val la pena.



©Francesc Codina

dels poemes reproduïts: ©Pep Rosanes-Creus