diumenge, 5 d’agost de 2018

“Seràs la teva ombra esvaïda”: l’elaboració simbòlica de l’irracional com a element estructurant en la poesia de Pep Rosanes-Creus [esbós]

El psicòleg suís Carl Gustav Jung va postular, a partir dels plantejaments previs de Sigmund Freud (de qui va ser deixeble i col·laborador abans de separar-se’n perquè l’evolució del seu pensament va portar-lo a conclusions que contradeien
C. G. Jung
les del mestre), una teoria que descrivia la psique humana com una entitat constituïda en la seva major part per l’inconscient, mentre la consciència n’ocupa una porció molt menor. L’inconscient emmagatzema tots aquells continguts, latents o reprimits, que no poden ser assumits i són rebutjats pel “jo” (entès com a ego o identitat personal), el qual ocuparia el centre de la consciència. Aquest “jo” seria producte, en la teoria junguiana, de la pressió del context familiar i social: es tractaria d’un procés necessari per tal que l’individu –que neix amb un bagatge psíquic donat, uns universals que s’han integrat a l’estructura biològica del cervell al llarg de l’evolució de l’espècie humana– pugui adaptar-se a l’entorn. Aquest procés comporta necessàriament el rebuig de determinades inclinacions “innates”, que poden o no ser preferents en l’individu en qüestió, les qual passen, reprimides, a l’inconscient, engruixint l’ombra, una de les més determinants entitats del que el psicòleg suís en diu “arquetips de l’inconscient col·lectiu”. Com més forta sigui la inclinació “innata” de l’individu vers una potencialitat reprimida, més forta serà l’ombra, i més energia caldrà per ignorar-la, cosa que, paradoxalment, encara la reforça més, en un procés que, si no es resol, deriva indefectiblement en una patologia. Jung conclou que el conflicte amb l’ombra només se supera fent aflorar a la consciència i integrant en l’ego aquells continguts que constitueixen tendències innates preferents reprimides per l’individu; és a dir, acceptar l’ombra, conèixer-la, reconciliar-s’hi.

Explico tot això perquè en rellegir fa poc el poema “Jos”, de Pep Rosanes-Creus, vaig parar esment en la similitud entre el concepte junguià d’ombra amb el que s’expressa en aquests dos versos, que es troben gairebé al final de la composició:
“Eres l’ombra que s’esvaeix,
ets i seràs l’ombra esvaïda.”
El símbol de l’ombra no és nou en l’obra de Rosanes-Creus (només cal recordar el títol d’un dels seus llibres: El gos i l’ombra de l’alzina), però el fet que aparegui de forma tan explícita en el context d’un poema que tracta el tema del “jo” de forma molt coherent amb les teories de Jung em va fer pensar que probablement l’autor en tenia coneixement directe i les havia incorporat en aquest text de forma deliberada. En traslladar-li la qüestió, el poeta em va
El gos i l'ombra de l'alzina (Quaderns Crema, 1995)
assegurar que, si bé podia situar Jung com un dels pares de la psicologia moderna, no n’havia llegit mai cap llibre ni n’havia estudiat les teories; d’això se’n podria concloure que Jung no anava desencaminat en afirmar que l’ombra constitueix un “arquetip de l’inconscient col·lectiu”, un universal que cada individu reelabora en funció de les seves circumstàncies particulars. Però una altra conclusió a què ens condueix l’aplicació de les teories junguianes a l’esmentat poema és que, quan el seu autor decideix desplaçar l’ego del seu lloc al centre de la consciència per posar-hi l’ombra, estaria duent a terme una assumpció deliberada de la pròpia alienació, cosa que constitueix una paradoxa, ja que l’alienació, per definició, no pot ser assumida des de la raó, car sempre és irracional i per tant s’escapa del control de la voluntat.
Segons la teoria psicològica de Jung, la resolució del conflicte amb l’ombra és un pas necessari en el “procés d’individuació”, que culminaria, després d’haver integrat l’ànima/ànimus (la part d’ombra del sexe contrari al del subjecte en qüestió), en l’accés al Si-Mateix (arquetip que Jung defineix com “el conjunt íntegre de tots els fenòmens psíquics que es donen en el ser humà. El Si-Mateix expressa la unitat i totalitat de la personalitat global. Però [...] mai no pot ser conscient sinó de manera parcial”; veg. Carl Gustav Jung, Tipos psicológicos. Barcelona, Edhasa, 1994. p. 562-563; la catalanització de la versió espanyola és meva). La teoria junguiana resulta atractiva perquè està formulada amb un llenguatge més literari que no pas científic, però d’aquí també en prové la seva ambigüitat, la qual impedeix que, al final, no puguem concloure de forma taxativa si l’ombra, al poema “Jos”, representa l’alienació o és una encarnació del Si-Mateix. Per altra part, aquesta descripció “per etapes” del “procés d’individuació” postulat per Jung revela una concepció teleològica de l’existència humana, la finalitat de la qual seria assolir la individuació, encarnada en el Si-Mateix, un estadi de lúcid autoconeixement, de plenitud de consciència. Això traeix un fons moralitzant que justifica la catalogació dels individus en funció de la seva progressió dins “el programa” descrit. Per això, malgrat la gran similitud de la simbologia poètica rosanesiana amb els “arquetips de l’inconscient col·lectiu” junguians, cal defugir de fer una aplicació immediata d’aquests sobre aquella. I més tenint en compte la realitat en què arrela i des de la qual es desplega la poètica de Rosanes-Creus: el conflicte generat per l’esclerosi múltiple, la malaltia que pateix des dels vint anys. Heus aquí que per explicar-nos la “patologia” psicològica que els poemes semblen manifestar remetem a un trastorn biològic, una malaltia neurodegenerativa autoimmune, d’etiologia incerta, de curs imprevisible i, a hores d’ara, incurable: és probable, doncs, que si analitzem l’elaboració simbòlica de les conseqüències d’aquesta situació personal de l’autor en la seva obra des d’aquesta perspectiva n’obtinguem resultats tant o més reveladors que a través del filtre de les teories junguianes. La diferència està en el fet que, fins ara, els neuròlegs no han fet una descripció sistemàtica de la forma en què els afectats per aquestes malalties processen psicològicament les alteracions fisiològiques que comporten, d’aquí que ens fixem en les teories de Jung per aproximar-nos-hi. Tanmateix, aquest no és un treball sobre la repercussió de la malaltia en l’obra d’aquells autors que en pateixen alguna –que estaria molt bé que es fes–, sinó sobre el procés de formalització textual de l’irracional, en el cas d’un autor particular, Pep Rosanes-Creus, de qui sabem que pateix una afecció terrible: tenim poderoses raons per sospitar que allò que determina la presència constant de l’irracional en la seva poètica és aquesta alteració biològica, però no pretenem demostrar-ho, sinó simplement descriure la trajectòria de l’irracional al llarg de la seva producció poètica.   
Si prenem com a punt de partida Jung és per l’afinitat del seu llenguatge amb el de Rosanes-Creus, però probablement ens seria igualment útil per a la lectura d’aquesta obra literària (i de qualsevol obra d’art en general) qualsevol altra metodologia de base psicològica, com la de Freud, basada en el “principi del plaer”, o la d’Adler, que es fonamenta en la necessitat de l’individu de compensar les seves mancances. O, més enllà d’això, d’aquelles teories que, basades en les aportacions de la psicologia moderna, busquen el suport de l’epistemologia (Bachelard) i l’antropologia (Durand). Aplicar la metodologia d’un sol d’aquests autors a l’anàlisi de l’obra de Rosanes-Creus, com passa amb l’enfocament junguià, condicionaria el treball perquè l’obliga a cenyir-se als postulats teòrics implícits en la metodologia en qüestió, i seguir els procediments d’anàlisi que predetermina, de manera que al final l’estudi esdevindria més una demostració o refutació de la funcionalitat dels seus mètodes aplicats en aquest cas concret, que no pas un estudi que il·luminés tant com fos possible el seu objecte. 
Perquè l’objectiu d’aquest treball és proposar una lectura global de l’obra de Pep
Llegiu l'arlticle com a pdf
Rosanes-Creus a partir de l’anàlisi de Zero, llibre des del qual la lectura es pot estendre, quan convé, endavant o enrere en la producció rosanesiana. Elaboro aquest treball tenint en compte els postulats junguians però sense cenyir-m’hi, sinó que seguiré les definicions estàndards dels símbols, tal i com la tradició moderna els ha fixat en diversos repertoris i diccionaris. El meu propòsit no és pas revelar els processos de literaturització de la malaltia a través d’operacions bàsicament simbòliques –cosa que no dic que no sigui molt digna d’estudi, ja que crec que realment s’esdevé en la poesia de Rosanes-Creus–, sinó de descriure els procediments textuals que el poeta posa en joc per a assolir aquesta literaturització. Per a encarar rectament aquest propòsit cal establir d’entrada les característiques genèriques de la poètica rosanesiana, la qual s’acostuma a associar a l’anomenada “poesia de l’experiència”, plantejament que permet explicar-ne els aspectes més superficials, però no n’explica el més rellevant, el que li dona sentit global: la utilització de símbols poètics, alguns dels quals, amb la seva recurrència tant en llibres concrets com en obres diferents, constitueixen conglomerats actius, relats orgànics de mites en transformació constant, com ara “l’illa del tresor”, “el solitari estranger” i la “transformació o metamorfosi”, entre d’altres. 
Una lectura sumària de la seva obra juvenil permet verificar que aquest procediment poètic és “innat” en l’autor. 

JESÚS AUMATELL

diumenge, 15 de juliol de 2018

lAcció dominical experimental explicativa del programa d'anàlisi de Les torres del silenci

L’escriptura que té com a objecte l’anàlisi d’un text literari donat, públic –com ara Les torres del silenci, de Pep Rosanes-Creus–, que no és creativa en sentit estricte, sinó text que creix al voltant d’un text precedent, requereix un aparat teòric com a marc referencial per a la seva estratègia d’anàlisi. En l’absència –si més no parcial– d’aquest aparat recorro a les tecnologies, que em permeten realitzar l’escriptura en el moment, com a assaig o provatura, davant d’un públic –real/actual o virtual/potencial, no importa–. Això dona lloc a un primer text improvisat, oral, que, en ser transcrit, revela les seves mancances en els termes concrets però proporciona una base estructural sobre la qual es pot, efectivament, desenvolupar un nou text, més afinat en la mesura que rectifica els errors del primer. Aquest segon text, quan se’n completin totes les parts, serà la base per a un altre text , ja definitiu, sobre l’obra que és objecte d’estudi. Per altra part, l’aparat teòric referencial es construeix, com el text mateix, en aquest procés: no és un seguit de normes donades prèviament sinó definit –explícitament o implícita– en la pràctica.



Descripció d'un programa de tres parts:
1) lAcció Poètica: lectura i comentari d'un poema del llibre
2) transcripció corregida de la lAcció
3) síntesi de les transcripcions en un text final 

 

©Jesús Aumatell

dissabte, 14 de juliol de 2018

lAcció PoèticA: “Varanasi”, poema 3 de Les torres del silenci


Lectura i comentari realitzats el 21 de juny de 2018 a les 9,45 h del matí, alhora que es transmetia en format vídeo en directe a través de Facebook. 



El motiu del poema, el seu aspecte temàtic més aparent, és realitzar una panoràmica de la ciutat índia de Vanarasi (o Benarés). Però d’entrada hem de destacar-ne un tret, molt freqüent en la poesia de Pep Rosanes-Creus, el de la dislocació entre la veu narrativa –qui parla al poema– i aquell a qui aquesta veu s’adreça –és a dir, emissor i receptor–, els quals –tots dos– identifiquem amb la mateixa persona: el jo poètic, que se’ns presenta dividit. Es tracta d’una estratègia distanciadora, per tal de literaturitzar el que és un contingut afectiu, personal, per presentar-lo des d’una certa distància, perquè la feina del poeta, com a artista, no és pas obrir-nos el seu cor, sinó construir un artefacte que tingui categoria d’obra d’art. Aquesta estratègia, però, es pot interpretar des de moltes altres perspectives, cosa que no tractaré en aquest moment [he de reconèixer que no recordo a què em referia concretament amb questes paraules; crec que el que volia dir és que el perspectivisme en la poesia de Rosanes-Creus a més –o a part– de ser una estratègia formal –cosa que indico en aquest comentari– reflecteix la qüestió de la fragmentació i desintegració de la identitat, tema que caldrà tractar amb profunditat més endavant, quan comentem poemes de la tercera part].


Abans de continuar el comentari, situem aquest text en la perspectiva del llibre: el primer poema, “Fat City”, actuava com a frontissa, delimitant una fractura entre l’obra anterior del poeta respecte del que ens trobarem en els textos recollits a Les torres del silenci; el segon poema, “L’engruna”, on el jo poètic es desdoblava entre un ens creador –un demiürg– i un objecte insignificant del món extern que, gràcies al poder objectivador del pensament, es feia dipositari de la pròpia subjectivitat (el poeta hi objectivava la seva experiència per poder-la articular, com a objecte simbòlic, en un relat, una reflexió, sobre la vida i la mort... aquestes són qüestions, però, que s’aniran revelant en altres poemes del llibre). Per altra part, com el poema cinquè, “Taj Majal”, en aquest poema s’adopta el vers alexandrí, un vers declamatori, molt formal, que indica també distanciació respecte la matèria del poema. 


Benarés, com sabem, és una de les ciutats sagrades de l’hinduisme, on el poeta situa el parlament d’un personatge [real], un californià que cada any viatja a la ciutat índia, el qual, com el mateix poeta, encarna l’estranger que ve des d’occident per contemplar les manifestacions d’una cultura construïda al voltant dels cicles vitals, però sense mai implicar-s’hi del tot, sense acabar d’entrar mai realment en el significat profund, distintiu, d’aquesta cultura. 


Les torres del silenci és un llibre complex, amb moltes imatges i molts temes que es van reiterant al llarg de tota l’obra, acumulant-se, de manera que el significat s’enriqueix en tant que cada reaparició d’un tema, imatge o símbol afecta tant allò que ja hem trobat en els poemes precedents com allò que encara puguem trobar en els posteriors.

Recordeu que podeu adquirir el llibre en format digital a la següent adreça:





©Jesús Aumatell