És recurrent el debat a l’entorn de la professionalització
de l’escriptor.
 |
| Una entrada de blog d'Eduard Ribera a l'entorn de la remuneració de l'escriptor. |
Ja vaig reportar en l’entrada d’aquest bloc Més enllà
d’emboscall la meva concepció de l’escriptura creativa (com una forma d’art),
a la qual em remeto per tal d’establir el que em sembla que és el moll de l’os
de la qüestió: l’expressió artística és un dret universal, i, en conseqüència tothom
que escriu té dret a difondre el producte d’aquesta pràctica pels mitjans que
li semblin pertinents. Perquè s’entengui clarament el que vull dir proposo un
símil: imaginem-nos que els aficionats a jugar a futbol a nivell amateur
exigissin una remuneració per entrenar-se i jugar partits, als quals de fet hi acudeixen
només els seus familiars –sovint per força–; ¿no seria absurd? I Podria ben ser
que en el futur algun d’aquests aficionats arribés a esdevenir professional,
cosa que probablement no passaria si no hagués tingut abans l’ocasió de jugar
com a amateur.
És cert que l’escriptura genera un producte (el text) que
com a tal té un valor material (que cal no confondre amb el seu valor artístic),
però el seu preu depèn de l’interès que susciti: si només resulta atractiu per
al mateix autor i un cercle familiar molt reduït, difícilment serà remunerable.
El principi que defineix el valor d’un
text és el d’interès públic; el cost de la difusió (que pot ser mínim o
molt elevat, en funció del format de sortida: per exemple, si el bloc té un cost
zero, la impressió té un cost 100) se sufraga en base a aquest interès: com
menys en tingui, més haurà de contribuir l’autor de la seva difusió, i com més
en tingui, major serà el benefici per a l’autor (però aquí la relació s’inverteix:
el bloc sempre donaria un benefici zero, mentre que la impressió creixeria aritmèticament).
¿Però seria la manca d’interès públic del text un motiu per
a negar la seva possibilitat de difusió, ja sigui gratuïtament o pagant-s’ho l’autor
mateix? No, perquè sabem que per la formació i evolució de l’autor (i per a la
valoració dels textos, de fet) la possibilitat d’accedir al públic és una
condició necessària, i actualment hi ha formes molt assequibles o fins i tot
gratuïtes que ofereixen sortida als escriptors (com ara els blocs). Ara, això
no vol dir que aquestes plataformes estiguin legitimades per beneficiar-se
indiscriminadament de la producció de l’autor, al qual hauran de rendir comptes
en cas que la difusió de l’obra generi ingressos per damunt del cost que hagi
comportat aquesta posada en circulació. En relació amb aquest punt, el retret d’opacitat
que sovint es fa a aquestes plataformes és el seu punt feble, i hem de
treballar per trobar fórmules per superar-lo; tanmateix, aquestes fórmules
haurien d’involucrar alhora els autors i els responsables de les “empreses”.
Cal, doncs, evitar de criminalitzar una pràctica que
involucra els autors i aquells que, d’alguna manera, ens dediquem a construir
vies d’accés al públic, perquè els primers poden donar sortida a la seva obra, cosa
que permet als altres de mantenir surant unes plataformes que d’altra manera naufragarien.
És veritat, però que els darrers anys, com a conseqüència
del creixement conjunt d’autors i de plataformes autònomes per a l’edició, han aparegut
unes altres plataformes dedicades a l’elaboració d’un discurs secundari (en
diuen “crítica literària” quan de fet no és sinó difusió –sovint interessada– de
les publicacions autònomes), les quals segueixen el principi de la
col·laboració gratuïta. Això sí que considero que no és legítim perquè ja no es
tracta de creació espontània, i menys quan aquestes plataformes incorporen gran
profusió de publicitat d’institucions públiques i d’empreses privades, cosa que (cal suposar) genera uns ingressos dels quals tampoc no donen comptes ni als col·laboradors ni al públic.
Aquesta consideració s’hauria de fer extensiva a mitjans que demanessin obra a
l’autor: això cal remunerar-ho.
 |
| Un mitjà digital amb profusió de publicitat institucional i privada. |
Jesús Aumatell
