Presentació
de Trempar la veu, volum d’obra poètica
juvenil de Pep Rosanes-Creus
per Francesc Codina
(Vic: Llibreria Muntanya de
Llibres, 14 de juliol de 2016)
La lectura de l’obra poètica de
Pep Rosanes-Creus que presentem avui ha suposat per mi una descoberta positiva.
Començant pel títol, Trempar la veu: Obra
prèvia (Poesia 1973-1981), que és un encert, és molt precís. Atenent
algunes accepcions transitives del verb “trempar” consignades al Diccionari de
l’Institut d’Estudis Catalans, com ara “1) Donar (a l’acer, al cristall, etc.)
el punt de duresa i elasticitat que necessiten per a certs usos”, i “2) Tallar
(una ploma) de manera que serveixi per a escriure”, el títol indica que es
tracta d’un volum que recull la producció poètica de tot un període
d’aprenentatge que abasta de l’any 1973 al 1981.
 |
| Cartell de la presentació. |
Calia esmentar aquestes
singularitats dels dos volums d’obra completa de Pep Rosanes-Creus perquè entre
ells hi ha una unitat tan forta que comporta moments de solapament: hi ha
textos que figuren en l’obra prèvia i que es reiteren en l’obra pòstuma.
Personalment, interpreto com un joc irònic la divisió de l’obra en prèvia i pòstuma…, com una mostra de sentit de l’humor que, tenint en compte
que hi ha obra inèdita de l’autor posterior a la que s’inclou al volum Cants inespirituals, pot encara
continuar amb etiquetes com ara Obra
post-pòstuma…, o Obra ressuscitada…
En tot cas, hi ha poemes, parts de poemaris, o fins i tot poemaris sencers que
trobareu en tots dos volums; això és un encert perquè no es podia desfer la
coherència de l’obra de joventut eliminant-ne les parts que havien estat
incloses en llibres ideats i construïts molts anys després.
En qualsevol cas, el contingut
del volum que presentem és majoritàriament inèdit, llevat d’alguns textos que
havien circulat, en el seu temps, en cercles reduïts, aplegats en “edicions”,
normalment col·lectives, fetes amb ciclostil o fotocopiadora, com era força
habitual en l’època. Trempar la veu
té més de 400 pàgines, i el componen 13 conjunts de poemes, que no enumeraré
per no allargar-me, tot i que em referiré a algun d’ells en concret en el curs
d’aquesta presentació. El títol del primer conjunt és Fetus, i inclou textos escrits entre 1973 (repeteixo, als 15 i 16
anys de l’autor) i 1976. En total són 126 poemes, cosa que suposa gairebé la
meitat d’aquest volum. És una etapa en què Rosanes-Creus encara no fa llibres o
poemaris: feia poemes (tot i que, després, alguns d’aquests poemes seran
recuperats i integrats en llibres); com indica el títol, es tracta d’una etapa
embrionària. Les altres 12 seccions, en canvi, totes elles, en comparació amb
la primera són molt més reduïdes –per exemple, la segona, que és una de les que
a mi m’agrada més, Interpretació poètica,
que aplega poemes de 1974 a 1976– i lligades: comencen a ser poemaris, o, si
més no, esbossos de llibres. A partir de la novena d’aquestes seccions, Nocturn, escrita entre 1978 i 1979, fins
l’última, amb poemes datats l’any 80, ens trobem poemes organitzats de forma
molt més construïda; de fet, aquestes seccions seran recuperades per incorporar-les
com a parts de llibres elaborats força anys després. Es tracta, doncs, d’obra
d’un període d’aprenentatge que, malgrat hagi estat recuperada en llibres
publicats posteriorment, és un encert presentar-la en el context de la seva
producció original, que correspon al període juvenil –de formació– de l’autor.
Havent parlat del títol i de
l’estructura, centrem-nos ara en el text i el context. Com deixa molt clar, al
pròleg, Víctor Obiols, aquest llibre registra un progrés, una evolució: la veu
cada vegada és més afinada, més temprada, més madurada. És un procés
d’aprenentatge poètic que s’encavalca sobre un altre aprenentatge, més difícil
que el d’escriure –que ja ho és prou–: el de viure. De fet, hi ha un
aprenentatge de la vida, cosa de la qual el mateix poeta n’és conscient; hi ha
un poema que es titula justament “Aprenc l’amor”, que és una de les fites
importants que et planteja la vida. Escriptura i vida van, doncs, molt
lligades, cosa que Jesús Aumatell, al pròleg a Cants inespirituals i al de l’antologia Cuerpo ausente, insisteix a remarcar. Convindria aprofundir en
aquesta relació: el lector hi trobarà poemes esperançats, poemes desesperats,
altres que traspuen serenor… La vida humana és una barreja, i tota biografia en
presenta una mena de resum esquemàtic; però la vida real és un garbuix de fets,
de sensacions, d’impactes, d’oblits, de records, de sentiments indefinibles, de
desitjos insatisfets, d’alegries desbordants, de rauxes, de desídies,
d’entusiasmes i de decepcions, de neguits i de serenor… Molt sovint, aquest
devessall de fets, sensacions, sentiments, ens arriben juxtaposats, barrejats,
solapats: això és la vida. La biografia és prosa: tendeix a la coherència, a
l’establiment d’èpoques, de períodes; però la vida no és una biografia; la vida
és poesia: tendeix al deslligat, a un cert desordre. Un poema líric, o un grup
de poemes lírics connectats, és coherent, això sí, amb un estat del subjecte en
relació amb unes sensacions, unes experiències. Però el conjunt d’una obra
poètica, com ara la que presentem avui, és plena de discordances, de
contrastos: hi ha alegria, ràbia, esperança, desesperança, perquè és un reflex
de la vida. I això és especialment així en el cas d’obres escrites en l’etapa
de l’adolescència i primera joventut, període d’obertura al món i als altres,
com és el cas d’aquesta, que reflecteix set anys de la vida d’una persona,
durant els quals passen moltes coses, i moltes coses fortes: per exemple,
l’entrada al món laboral, l’amor, el sexe, l’amistat, l’alcohol i altres substàncies
estupefaents, la lectura d’un poema que t’impacta (no perquè t’hi obliguin,
sinó perquè el descobreixes, sovint a través d’un amic), la mort, etc. I, a més
a més, en molts casos, com són els de les persones que no rossolen per la vida,
sinó que la intenten abastar, constitueixen uns anys de neguit existencial –passeu-me
l’expressió, que faig servir perquè ens puguem entendre–. Aquestes persones
inquietes s’interroguen sobre què hi hem vingut a fer, al món, com m’hi puc
instal·lar, com he d’afrontar el pas del temps, com puc gestionar la insadollabilitat
del desig humà. En un dels poemes trobem un vers que diu “¿què podem fer, amb
el nostre neguit?”; doncs podem fer això, això que ha fet Pep Rosanes-Creus al
llarg de la vida, i molt intensament ja en els anys que escrivia els poemes
aplegats en aquest llibre: expressar-lo per mitjà de la paraula poètica.
 |
| Portada del llibre. |
Per tant, aquest és el contingut
del volum. Però volia fer també una consideració de tipus sociològic i
històric. Estem als anys 70, en el post-maig del 68, després del que va ser,
especialment per la gent jove d’aleshores (jo soc una mica més gran que
Rosanes-Creus, vaig néixer el 54) una sacsejada molt forta: el consell de
guerra de Burgos, que va provocar tot un seguit de mobilitzacions l’any 70,
inaugurant un període que encara viuria, l’any 74, les cuejades del règim, amb
diversos assassinats, com el de Puig Antich. Això xocava amb una joventut que
estàvem influïts pel que passava al món i ens ho qüestionàvem tot. Eren uns
moments en què la poesia, a Catalunya, tenia un paper social important –per
exemple el Festival del Price–, i en què figues com Salvador Espriu o Gabriel
Ferrater o J. V. Foix esdevenien referents; i una figura com Miquel Martí i Pol
començava a emergir (en aquella època, com és sabut, no tenia la consideració
de “poeta nacional” que se li ha atorgat després)... Una època en què poetes
com Segimon Serrallonga o Josep Grau o Lluís Solà encara eren força –diguem-ne–
“secrets”, “amagats” o “poc coneguts”. D’altra banda, es dona també un fenomen,
que Maria Mercè Marçal va saber expressar molt bé en el poema “Divisa”; a banda
de la condició femenina, vull referir-me a les altres dues condicions que, per
determinació de l’atzar, compartim amb l’autora: haver nascut de classe baixa i
de nació oprimida. No sé si Rosanes-Creus, abans d’escriure en català va fer
temptejos en castellà [Pep Rosanes-Creus,
present a la taula, respon que efectivament, va escriure almenys un text en
castellà (actualment extraviat) abans de fer-ho en català; es tracta d’una
redacció feta en el marc escolar, en uns anys en què no s’hi podia aprendre
l’idioma del país; el poeta diu que va aprendre català en cursos que impartia a
Roda de Ter, a casa seva, Miquel Martí i Pol]. Per tant, es tracta d’una
generació que, quan començava a escriure, es trobava que no tenia el mínim
domini necessari de la llengua, ja que no l’havia adquirit amb la cultura
literària bàsica, sinó que va haver de lluitar per obtenir-la fora de l’escola.
A part d’això, hi ha un altre fet que volia remarcar: en aquells anys 70, per
primera vegada, potser no de manera massiva però sí significativa, joves
d’extracció social baixa (de la classes treballadora i/o menestral), van poder
accedir als estudis universitaris [sense necessitat de passar per seminari].
Això va suposar un gran esforç i sacrifici personal, cosa que també apareix en
la poesia juvenil de Pep Rosanes-Creus, que viu l’experiència del treball
alienant, fent factures o carregant camions, experiències per les quals jo
també vaig haver de passar; per això m’identifico especialment amb els poemes
que en parlen. En conseqüència, quan aquí trobem algun poema “social”, no és
perquè se seguís una doctrina que recomanava d’escriure’n, sinó perquè l’autor
vivia aquesta realitat. Era un moment de canvis socials, cosa que provocava una
consciència i un desig de no voler viure com havien viscut els nostres pares.
Però no sabíem com viuríem, encara. Crec que això és un fet generacional,
d’aquell moment del final del franquisme i de la transició, que aquí he sentit
reproduït.
Entrant ja en el recorregut del
llibre, permeteu-me que llegeixi fragments d’alguns poemes. Un dels primers,
sense títol, datat el maig de 1973, quan l’autor té 15 anys, diu així:
Digueu-me de
què em servirà
llevar-me a
les set cada dia
per anar a
treballar,
fer factures
i lletres i fitxar
quan arribo
a la fàbrica
i quan en
surto. De què em servirà
fer el que
em mana un carregós
comptable i
ordenar ma vida
segons un
estúpid horari.
[...]
I, ai,
digueu-me de què em servirà
escriure
aquests versos,
mentre el
fàstic se’m fot
i digueu si
no valdria més
deixar-ho
córrer tot, engegar
el món a fer
punyetes i plegar
d’existir
amb tanta buidor. (p. 30)
En aquest text, que és dels
primers, l’home ja hi és; l’escriptor, també: per la sintaxi, pel lèxic; el
poeta –espero que l’autor no em renyi– encara no del tot: hi falta la música, hi
falten les imatges, a aquest text. Això vindrà després.
Però és que un any després, el
desembre del 74 –encara forma part d’aquesta primera secció, Fetus–, trobem un poema, també sense
títol, que llegeixo sencer:
Coneixem la
llavor dels mots
en el mot
mateix. Però estem
tan
espantats que no gosem parlar.
I la terra
espera la llavor.
I nosaltres
no sortim de casa.
Per això,
demà no recollirem cap fruit.
I els mots
moriran sense haver nascut,
perquè ningú
no els haurà fet viure. (p. 79)
Això és un any després: aquí ja
hi ha el poeta. El poeta que reflexiona sobre la paraula: sobre la força, la insuficiència
i sobre la valentia o la covardia de la paraula.
Encara d’aquesta primera secció,
us en recomano un poema que a mi m’agrada molt, es titula “Carta a un camioner”
(p. 160-162); és un poema relativament llarg. El recurs a la carta Pep
Rosanes-Creus l’utilitza bastant al llarg de la seva obra, on trobem cartes a
amics i amigues, de vegades sense estar explícitament enunciat al títol del
poema, com per exemple el que adreça a Miquel Martí i Pol, que té forma gairebé
d’epístola… Llegeixo, doncs, el principi i el final de “Carta a un camioner”:
T’escric des
d’una tarda de juliol,
amb les
finestres obertes, Pepe.
Ara que els
camps s’han colrat
sota el sol,
et penso i et veig
amb les
imatges d’ahir. Qui
sap on ets,
per quina carretera
assolellada
estàs conduint
el teu
camió, a quin bar
t’has aturat
a beure una cervesa.
Hi ha una evocació d’aquest
camioner, amb qui l’autor va coincidir en una feina, i van tenir una conversa.
Ara, l’autor, que també beu una cervesa, acaba el poema amb aquests versos:
… ¿En vols
beure una?
Et convido, absent.
I silentment
t’imagino. Voldria
que
acceptessis aquesta carta
que mai no
llegiràs com un petit
homenatge:
el petit homenatge
que jo he
fet per a tu, Pepe,
camioner
d’ofici. Sobretot home.
Tot el text es magnífic; es
podria classificar de poesia social, com correspondria a l’època, però escrita
no pas perquè era el que tocava, la moda, sinó perquè l’autor ho vivia.
Hi ha una secció, la segona del
llibre, que m’agrada especialment, titulada Interpretació
poètica, precedida per un breu text introductori en què Pep Rosanes-Creus
diu que ha volgut “guaitar enfora”. La seva poesia mira molt endintre; el “jo”
hi és molt present; en aquesta secció, però, el poeta guaita enfora, i veu
petites coses que són molt potents, que porten molt significat. En llegiré un
poema, breu, que després reapareix en un dels primers llibres aplegats a Cants inespirituals, que es titula
“M’agradaria ser arbre”:
M’agradaria
ser arbre:
arbre
gegantí, arbre en la serra
més agresta,
amb neu, amb sol,
amb fulles
perennes. Arbre.
Miraria les
albes llampegants
de formes
indefinibles i les postes,
sobreïxents
de coloraines.
I viuria amb
les branques ben esteses,
com un arbre
que vol oferir empara
a tota mena
d’ocells. Arbre.
Arbre vestit
amb travada escorça,
que no tem
ni pluges ni llamps.
Jo, només un
arbre. (p. 179)
D’aquesta mateixa secció, el
poema, extraordinari, crec que també recollit en llibres que foren publicats posteriorment,
que es titula “La dona que tallava l’herba”:
Tallava
herba, segurament
pels
conills; herba verda, tendra.
Duia un
davantal de color gris
al damunt
del seu vestit negre.
Els seus
cabells eren blancs,
d’un blanc
de neu que mai ningú
no ha
trepitjat. Era una dona
vella, i
estava tallant herba
al costat de
la carretera.
Queia un sol
massís, d’estiu, damunt
els marges
polsosos i el vent
bressolava
l’herba verda i alta,
mentre
acaronava les cames
de la dona,
ocultes sota unes
mitges
fosques. Dos ocells van
ratllar
l’atmosfera d’aquella
tarda quieta
i es van allunyar
després. La
dona tallava herba
i la posava
en un cistell,
vell també.
La tarda era immensa. (p. 187)
És un poema extraordinari. Hi ha
un recull que, dins el conjunt d’aquest volum, mereix un esment especial; és el
que porta per títol Institut Vic 1975,
que recopila els poemes de Rosanes-Creus que formaven part d’un llibre escrit
conjuntament amb Jordi Bardolet. Aquest poemari de l’institut, un motiu en
principi circumstancial, és en realitat un poemari sobre l’amistat, sobre la
companyonia, una relació no exempta de dificultats i de conflictes. Dels
primers anys de l’institut de Vic se n’han explicat moltes històries, moltes
anècdotes, però aquí Pep Rosanes-Creus en dona un altre aspecte, el de
l’amistat i la identificació generacional en aquest context hostil del franquisme
tardà i de la transició. Hi ha tres poemes, que van seguits, el primer dels
quals porta per títol “Jo”, el següent “Vosaltres” i el tercer “Nosaltres”:
JO
Havia restat
a les fosques
fins aquest
mateix moment.
Sols era un
col·laborador callat
que gestava
el seu esforç en solitud.
I vaig
comprendre que calien totes les veus.
I vaig voler
saber parlar.
I vaig dir.
I vaig
comprendre que calien tots els gestos.
I vaig voler
gosar actuar.
I vaig fer.
I era,
encara, el silent company,
que camina
parlant poc.
I vaig
aprendre a fer ús dels mots.
I vaig
sortir una mica del silenci
lluitant,
amb tota la
força, amb tota la força
d’aquell qui
assaja com emprar uns mots nous.
VOSALTRES
Us he vist a
les classes,
pels
passadissos,
parlant,
caminant,
i no ens hem
dit res.
I he sentit
cruel tanta indiferència.
Per això
m’agradaria poder-vos conèixer
i no
continuar en aquesta eterna desconeixença.
Esdevenir
plenament companys.
NOSALTRES
Jo, en el
silenci i en la paraula,
vull viure.
I conviure
amb vosaltres.
Poder dir:
nosaltres. (p. 225-226)
Per anar acabant, faig un salt i
passo a una de les últimes seccions, titulada Nocturn, recull de poemes escrits entre 1978 i 1979. Aquesta obra,
com diu Víctor Obiols en el pròleg, ja és de plena maduresa, una maduresa molt
jove; personalment, d’aquesta part de l’obra de Pep Rosanes-Cresu, no només
d’aquest volum dedicat a la seva poesia juvenil, sinó incloent-hi també l’obra
de maduresa, és de la que em sento més proper. De fet, aquest recull va ser
incorporat, sense variants, a un llibre de 2004, La Rosa de joves, cosa que indica la seva vigència. A Nocturn, doncs, s’hi barregen aspectes de
la vida, l’amor, i també l’escriptura que busca deliberadament de construir un
llibre. Els poemes, si bé no tenen títol, tenen numeració en xifres romanes;
vull acabar llegint-ne algun, per exemple el poema XIII:
Surts del
llit i et vesteixes i te’n vas
i encara que
novament vens i em beses
sé que te’n
vas i sé que el comiat
és
definitiu, inevitablement.
Quan tornem
a veure’ns serem uns altres
i res no es
repetirà ja mai més. (p. 362)
Cap al final, la secció XX, hi
ha un dístic, dos versos que fan referència a aquest autoobservar-se sempre,
amb una formalització molt precisa poèticament:
Ni vull el
mirall ni el trenco: hi visc.
M’hi
projecto, i enllà d’ell sé besar. (p. 363)
I els dos últims fragments
versen sobre la relació entre el llenguatge –la poesia– i l’experiència; diu el
XXVI, que és el penúltim:
Els mots em
són autoretrat fal·laç.
M’importa
molt tenir-ho clar, i dir-ho:
la gran
traïció, cal constatar-la.
I consumar
la contradicció. (p. 365)
És a dir, malgrat ser conscient
que es tracta d’una contradicció, el poeta escriu. I l’últim poema, el XXVII,
després que els amants s’han dit adéu,
Sense tu ha
quedat buida l’andana.
Només jo hi
soc: la meva solitud,
lentament,
ja va deixant d’angoixar-me.
Ara, al cafè
de l’estació,
hi escric
versos que no em basten, callo
a mitges
perquè no sé dir-me tot. (p. 365)
Hi ha una part que, malgrat tot,
la poesia la pot dir.
Constato, per acabar, que aquesta
poesia recull moltes influències, dues d’especialment importants: la de Miquel
Martí i Pol, molt proper a l’autor, i la de Gabriel Ferrater, que el va ajudar
a atènyer un nivell de dicció poètica en aquest procés de “trempar la veu”.
Sens dubte, el llibre Les dones i els
dies va influir molt els poetes joves, i en Pep Rosanes-Creus va deixar-hi
una empremta. I acabo tornant al subtítol d’obra
prèvia: jo em quedo amb el substantiu. Això és una obra –prèvia– però amb
grans moments de bellesa, d’emoció, de contingut. Recomano als presents que, si
no ho han fet, llegeixin aquesta obra, val la pena.
©Francesc Codina
dels poemes reproduïts: ©Pep Rosanes-Creus
