Entenc l’art com l’impuls comunicatiu indeterminat (és a
dir: no respon a la intenció de satisfer una necessitat material) que pot
experimentar qualsevol persona. Si aquest impuls arriba a materialitzar-se,
dóna lloc a l’obra d’art. Aquesta obra pot ser molt simple o extraordinàriament
complexa, efímera o duradora, ens pot agradar –per la seva bellesa– o causar
rebuig –per la seva lletjor–, això és secundari. El que importa és l’impuls
originari, universal, perquè és el que ens iguala a tots en el nostre dret a
l’art, a produir-lo i a gaudir-ne, tal i com la gana ens iguala a tots en el
nostre dret a nodrir-nos.
A la pràctica, una idea de l’art tan bàsica i universal,
xoca frontalment amb el sistema establert, per al qual l’art és o bé producte
de consum, o bé vehicle de transmissió i reforç del sistema de valors imperant.
Per això, amb els mecanismes establerts per les instàncies de poder, es procura
encaminar la pràctica artística en alguna d’aquestes direccions: cap al mercat
o cap a la ideologia. Es pretén que els artistes siguin professionals; es
fomenta la idea de la professionalització per mitjà de competicions, els anomenats
concursos, els quals operen com un sedàs tant per les falses expectatives que
generen com per les vocacions que destrueixen.
En literatura –que és l’àmbit artístic en què he
desenvolupat la meva tasca– molt poques persones arriben al grau de la
professionalització. La qual, però, només es pot mantenir amb la compaginació
de l’activitat realment creativa amb d’altres activitats més mecàniques, com,
per exemple, la redacció d’articles d’opinió per a premsa escrita. L’autor que
assoleix aquest nivell esdevé “marca”, i la seva obra és “producte”. És una
peça en l’engranatge del sistema de consum, alienat de si mateix i de la seva
obra en nom de la productivitat i com a conseqüència de la divisió del treball
i la producció massificada.
El poder es reserva per a si una forma d’apropiació de l’autor,
que és quan decideix convertir-lo en “autoritat”. L’autor, ja institucionalitzat,
és presentat com a màxim exponent d’una determinada branca de la cultura d’aquell
lloc en aquell temps, i passa a engruixir el cànon local, a l’espera de ser
admès en l’universal, la candidatura al qual ha quedat així postulada. La
ideologia dominant, transnacional, es val de mecanismes semblants en tots els
àmbits del coneixement amb la doble finalitat de sotmetre’ls i de valdre-se’n
per afermar-se.
Aquesta concepció de l’art, que mai no he expressat per
escrit d’una forma tan concreta, va ser determinant a l’hora de realitzar la
meva tasca com a editor artesà a emboscall. En aquesta “empresa”, el sistema de
producció era tant i tant mal·leable, que permetia adequar-se a les
possibilitats de difusió de l’obra, de manera que gairebé tot hi podia trobar
cabuda sense massa risc ni massa cost per a ningú. Es tractava, sobretot,
d’evitar que prejudicis ideològics i de classe determinessin el sentit de l’acció.
Tiratges molt reduïts, evitar en el possible generar grans expectatives, tant
per no crear falses il·lusions en autors sovint novells, com per no fomentar el
consumisme. Un sistema de producció artesanal que evités l’alienació de l’individu
respecte del producte del seu treball –tant l’autor de l’obra, com jo mateix,
artesà que la convertia en “producte”–.
Tot això no sé si mai va ser ben entès, probablement perquè
mai no vaig ser capaç d’explicar-ho bé. A una certa sensació d’inutilitat de la
tasca –de fracàs–, ja present des de 2004, s’hi van sumar el 2009 un seguit de daltabaixos
pràctics, que a principis de 2012 em van fer decidir cessar definitivament la
tasca a Emboscall. Altre cop obeint a circumstancies personals concretes,
hauria volgut reprendre l’activitat a finals de 2013. Però veig que no podrà
ser; i, reflexionant a partir de l’experiència d’aquests anys, crec que és
millor, abans de tornar-hi, evitar caure en l’error de voler fer-ho tot tot
sol.
Però el context actual ens obliga a sobreposar-nos, a anar,
més enllà del fracàs, a trobar noves formes d’actuar per al bé comú, d’acord
amb la nostra consciència. Quan ja hem renunciat al dret al treball, a l’habitatge;
quan el dret a la sanitat i a l’ensenyament es comencen a veure amenaçats..., no
sembla gaire pertinent reclamar el dret a l’art. Però ara més que mai els
artistes han de prendre la paraula, actuar, fer-se veure, generar obres –i fórmules
per a difondre-la– que mostrin la implicació de l’art amb la societat.
Jesús
Aumatell Molas