diumenge, 21 de febrer de 2016

Apunts sobre la marginació en la literatura


Fa poc, llegint les obres literàries del torellonenc Ramon Escaler (1863-1893) vaig ensopegar amb el monòleg teatral “¡Tot per elles!”, estrenat al Romea el 16 de febrer de 1885, en el qual, un personatge que ve a ser una projecció del mateix autor, jove i ben plantat, tot i que sense recursos econòmics, hi exposa la seva forma de de relacionar-se amb les dones. Tot el que diu al respecte avui ho titllaríem d’obertament misogin, com també ho són tant les conclusions que fa derivar d’aquestes relacions, com les consideracions genèriques a les quals arriba.
Portada de l'opuscle ¡Tot per elles!, de Ramon Escaler

La lectura d’aquest text em va fer pensar en la pràctica absència, fins èpoques relativament recents, de dones autores en la història de la literatura catalana, la qual en això reflecteix exemplarment la literatura universal: no hi ha lloc al “cànon” literari català modern per a les dones fins que a principis del segle XX es dóna a conèixer Caterina Albert, i no és fins Mercè Rodoreda, ja a la segona meitat del passat segle, que una dona assoleix el reconeixement de “gran autora”.

Amb el temps, la societat en general i les dones en particular han pres cada vegada més consciència d’aquesta situació de discriminació real. El poema “Divisa” de Maria Mercè Marçal exposa ben clarament la seva presa de posició davant d’una societat injusta:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
 
Maria Mercè Marçal (foto del web visat)
Fa uns dies, la poeta Dolors Miquel ha estat víctima de múltiples atacs (entres els quals una denúncia judicial per part d’una associació d’advocats “catòlics”) pel seu poema “Mare nostra”, l’únic “pecat” del qual, si n’hi hagués cap, seria el de fer servir el model d’una oració tradicional i, humanitzant el diví, presentar-lo amb atributs sexuals explícits i femenins. Per a alguns resulta blasfema, aquesta imatge de Déu sexualitzat, i encara més com a dona. Això, tant com el fet que el nombre d’autores publicades sigui cada any molt inferior al d’autors, és indicatiu de com ens trobem encara lluny de la normalitat.
Polèmica arran de la recitació de Dolors Miquel del seu poema

Però crec que estem en el camí cap a un millor equilibri. Aquest camí, de fet, ja s’intueix en el monòleg teatral de Ramon Escaler que esmentava al principi.

Ara, escoltin un avís
que crec que ho agrairan:
a una dona, sigui guapa,
sigui lletja, xica o gran,
soltera, casada o viuda,
rica o pobra, tant hi fa,
no li diguin pas mai lletja,
o del contrari hi perdran
tots los drets que tenir puguin
amb ella; i això és provat.
¿De què riu vostè, nineta?
¿Perquè canto las v’ritats?
Bé, no se’n doni vergonya.
¿I ara?, ¡bé!, ¿que s’ha enfadat?
¡Tontota! No s’hi amoïni,
no és vostè sola qui ho fa;
à mes, vostè és molt simpàtica...
Digui, ¿per què abaixa el cap?
¡L’hem feta bona! Doncs miri,
no li tornaré a parlar
perquè em sabria molt greu
renyir amb vostè, ho dic formal [...]

En aquest fragment està implícit que l’actor s’ha d’adreçar a una persona del públic, concretament a una dona, la qual cosa posa en relleu que la presència de les dones en aquests esdeveniments és habitual, i l’autor, en establir un diàleg directe amb elles canvia dràsticament de registre, que passa de ser despectiu i ofensiu a educat i respectuós, per molt que encara mantingui un to de superioritat quasi paternalista.

La presència de la dona en la literatura transcendeix, doncs, la de l’autoria, perquè des del segle XIX cada vegada hi és més com a espectadora i com a lectora. Tot i ser encara aquell “altre” que va definir Simone de Beauvoir a El segon sexe, en mostrar-se com a receptor real del discurs s’humanitza davant de l’emissor. Comença a percebre’s com a persona.
Coberta de Le deuxième sexe. Procedència: wikipèdia.

De tota manera, com bé diu l'esmentat poema “Divisa” de Maria Mercè Marçal, la condició sexual no és l’única que motiva marginació i exclusió social, sinó que n’hi ha d’altres, i cal prendre’n consciència per tal d’anar-les superant.

És clar que el treball editorial juga un paper decisiu en aquest context. A emboscall, sense fer-ho sempre explícit, hem tingut present que cal treballar per donar cabuda, en un nivell de dignitat literària, determinada producció que es veu marginada. Si esmento ara i aquí Carme Bayot, de qui acabem de publicar Amalgama de calors i ombres, és perquè penso que es tracta d’una autora que es pot veure injustament discriminada pel sistema establert. Tanmateix, la continuïtat que l’autora doni a la seva obra, tant com la nostra modesta acció per divulgar-la, contribuiran a la normalització i democratització d’aquest sistema.
Portda d'Amalgama de clorors i ombres, l'última obra publicada de Carme Bayot. Procedència: web d'emboscall.


Jesús Aumatell


2 comentaris:

  1. Si el discurs, o l'estètica que planteja Dolors Miquel, es va fent hegemònic, altres discursos, o estètiques de signe més espiritual es poden veure igualment marginades. I també parlo de dones. Molt interessant la reflexió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari i pel l'interès. Però crec que l'avenç d'una tendència no ha de comportar el retrocés d'una altra; en aquests cas crec que són complementàries. Per altra part, Aprofito per puntualitzar que no crec que el que implica la poètica de Dolors Miquel sigui "feminista" (com ho serien la de Marçal i la de Beauvoir), però sí femení, en un sentit tan explícit, físic i visceral que pot provocar rebuig indistintament del gènere del receptor. No busca l'adhesió del públic, sinó que posa la "matèria" (mare) cua i nua sobre l'escenari en una acció brutal. Com una bufetada.

      Elimina